‘Sinergies’

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

Sinergia és un mot d’origen grec, synergia, que ve a significar treball en conjunt. Sinergia és sinònim de cooperació. Diversos individus, amb coneixements i habilitats variats, s’unixen per a complir un objectiu de manera eficient i eficaç. Aquests individus poden ser versadors, poetes, músics, compositors, cantants de diversos gèneres, que aporten la seua experiència i el seu talent, i de la complementarietat entre ells naix un treball musical ric, digne, divers, que des de l’anomenada música d’arrel fan un viatge a través de diverses tradicions sonores d’arreu del món, com ara és el cas del darrer treball discogràfic del cantant de Godella (Horta Nord) Josep Aparicio (Apa), Sinergies.

Apa és un cantaor d’estil de primera línia, però també un heterodox valent i decidit que troba en el mestissatge musical una energia que, com un tsunami, arrossega tot aquell que l’escolta tot portant-lo a una nova dimensió.

En Sinergies ha treballat colze a colze amb Ricardo Esteve per tal de recuperar amb una nova sonoritat cançons que van marcar unes quantes generacions durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat, el final de la quarantena casernària que ens va imposar un règim de militars africanistes. Et recorde Amanda, de Víctor Jara; A l’alba, de Luis Eduardo Aute; No em moriré d’amor, de Paco Muñoz; Paraules per a Júlia, de Paco Ibáñez; Vora el barranc dels Algadins, de Partaka; Plens de sol de bon matí, de Remigi Palmero; M’aclame a tu, d’Ovidi Montllor; L’Estela, del cantaor Enrique Morente; o temes tradicionals desconstruïts com ara Sinergies, on reinventa les albaes valencianes, i El mareny i sa Porxada, una havanera que pren en un moment determinat el ritme de la guajira.

Cançons, himnes diria jo, si se’m permet, amb lletres pròpies o de poetes com ara Teodor Llorente, Vicent Andrés Estellés, José Agustín Goytisolo…, a les quals dota de noves sonoritats producte d’un treball cooperatiu.

L’acompanyen en les veus Miquel Gil, amb el seu cant  romput  contra els esculls de la vida, amb el seu crit agitanat; el dibuixant de còmic, il·lustrador i cantautor Fernando Burgos Burguitos; la cantaora flamenca Isabel Julve, ànima heterodoxa com el mateix Apa, que ha barrejat en alguns dels seus treballs el flamenc a les músiques balcàniques; la cantant de jazz, swing i bebop Arantxa Domínguez; i l’aparició brutal de la rapera Tesa en la cançó A l’alba. De tots ells i de les diverses maneres que tenen d’entendre la música té aquestes Sinergies.

A Josep Aparicio Apa l’he pogut escoltar en directe en diferents formats al llarg dels anys, he anat pels carrers d’un poble de la comarca de l’Horta darrere d’ell escoltant com s’imposava sobre els sorolls de la nit i la festa amb el cant de les albaes. L’he vist en un espectacle de Paco Muñoz acompanyant el veterà cantautor, l’he escoltat en concert i sempre m’ha impressionat la seua altura (com Ovidi Montllor, no arribe a l’u setanta), la seua fortalesa física i vocal, acompanyada d’una gran sensibilitat i d’una gran estima per l’ofici de insuflar vida a les cançons. Canta i ens emociona amb aquell donyet que li va llegar la seua mare i que porta sempre en una butxaca a prop del cor.

Sinergies, melassa, cosa fina, amics i amigues. Com la mel, aquestes sinergies no s’han fet per a la boca dels ases, ni per a aquells que de gust musical van més justets que les calces d’un capellà.