‘No sé què mor’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
L’any 2014 el poeta Ramon Ramon inaugurava, amb la publicació del llibre Dins el camp d’herba (Perifèric edicions), una nova vessant creativa, la de dietarista. Aquest primer volum recollia textos escrits entre els anys 2009 i el 2012. El llibre va ser ben acollit per la crítica i per l’escàs però exigent públic lector d’aquesta mena d’artefactes literaris. Hi havia qui pensava que l’autor no no tindria continuïtat en aquest gènere. El també catarrogí Ramon Guillem va publicar el dietari La cambra insomne (editorial 3i4, 1992), que fins ara ha estat l’únic que ha donat a imprimir. Però Ramon Ramon va obtindre el Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera amb Llum a l’atzucac (dietari 2012-2016) i Bromera edicions el publicà l’any 2018. Entre els dos llibres va traure el poemari El temps interromput (Edicions del Buc, 2016).
L’any 2020 Ramon Ramon guanyà el Premi Octubre Andròmina de Narrativa pel seu tercer dietari, No sé què mor (2017-2019), publicat per 3i4. Entre els tres recullen una dècada de memòria personal i que ens demostren la continuïtat posada en dubte.
En No sé què mor Ramon Ramon es consolida com un prosista sòlid, brillant, intel·ligent i sagaç, amb una veu literària ben definida producte d’una bona formació acadèmica, una gran curiositat intel·lectual i un ofici de lector ben aprés i mantingut, engreixat al llarg del temps.
La seua mirada és incisiva, clara, allunyada de la de l’intel·lectual que es reclou dins de la seua torre d’ivori. Una mirada que no defuig, si és necessari, el combat dialèctic, encara que s’haja de posar al nivell d’un saltamarges.
El món en què es mou Ramon Ramon és el d’una ciutat petita que és a l’extraradi d’una ciutat que amb les seues gargamelles de ciment va devorant tot allò que l’envolta.
Ramon Ramon és membre de la darrera generació que va conéixer l’antiga manera de viure vinculada al cicle anual agrari i que ha vist com les noves maneres de sobreviure de l’individu urbà colonitzaven les nostres vides.
La seua condició d’intel·lectual, d’esquerrà sense carnet de partit, de catalanista, el convertix en un rara avis i en peça de cacera per a la fanfarroneria feixista local, obscena i prepotent en la seua ignorància.
El llibre és dens i intens, però amé, he de confessar que he gaudit fins i tot més que en els seus anteriors dietaris (que ja és dir). Conté descripcions, evocacions, reflexions, impressions i opinions d’un alt voltatge.
Qualsevol excusa li és bona per a escriure. Hi ha contundència en les seues opinions, i eixa contundència se l’aplica a ell mateix. Escriu sobre l’obra d’altres escriptors, pren el pols a l’actualitat política, fa esbossos de paisatges naturals i urbans. I descriu i definix magníficament la societat en què li ha tocat viure.
Als llargs d’aquests tres dietaris hem anat coneixent l’home i la seua família, el pare ramader, l’àvia republicana, la mare que sobreviu a l’extinció del seu món, la parella i els fills. Un univers aparentment petit que condensa els anhels i les frustracions d’un individu del seu temps, que nada sovint contracorrent i que veu com el món que ha conegut fins ara se li escapa com aigua en cistella.
Escriu sobre el suïcidi i la mort, són pàgines que m’han colpejat per la manera en què s’hi enfronta.
Fa unes reflexions lúcides sobre literatura, però també sobre el món editorial valencià que ell coneix de primera mà i que subscric.
Personalment, crec que Ramon Ramon sap el que se li mor, se’ns mor, i no és altra cosa que un país, una societat que no hem sigut capaços de construir, se’ns mor la llengua, la memòria se’ns va diluint i el món dels nostres pares s’acaba mentre s’inicia el principi de la fi del nostre.
