IDENTIFICACIÓ, LLENGUA i NACIÓ

ESTER CLAMOSA.

IDENTIFICACIÓ

“Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es”
Jorge luís Borges

La Identitat segons l’obra freudiana constitueix, fonamenta i estructura el subjecte humà. Aspira a formar un Jo propi amb unes característiques semblant al model, a través del qual, es produeix la identificació.

Aquesta aspiració opera, en gran mesura, a través de la instància de l’inconscient en l’aparell psíquic.

Però, serà la identificació allò que es fa necessària per a l’organització del Jo del subjecte. Es pot dir que la identificació permet a l’humà ser. El procés de la identificació és una conquesta del Jo a la instància de l’inconscient.

Però, allò essencial que opera en el procés de la identificació és l’apropiació subjectiva, és a dir, l’apropiació i la incorporació d’un tret de caràcter o de la mateixa personalitat de l’objecte, és adir, de l’altre. En canvi, la identitat és un procés objectiu, a través del qual, una col·lectivitat determinada, mitjançant un mecanisme establert, reconeix un objecte o un símbol de tal manera que pot referir-se a ell com a tal.

En canvi, J. Lacan posa l’accent en la Identitat perquè fa referència al cos, és a dir, a l’U, a un mateix, més enllà de les identificacions del subjecte que es produeixen a través de l’Altre. Això significa una identitat corporal anterior a les representacions i al llenguatge.

En Tòtem i tabú, S. Freud mostra la santificació dels fills del clan, a través de la incorporació de l’animal totèmic en el banquet, després de l’assassinat del pare. Aquesta incorporació totèmica té la força de la identificació.

En l’apropiació hi ha quelcom de l’assimilació que es produeix a partir d’un enllaç afectiu primerenc, que passa a convertir-se en una constitució i, una propietat

El subjecte assimila un aspecte, un tret de caràcter o un atribut del model que transforma i se n’apodera i, ho fa a través d’un procés constitutiu propi i individual. Això es realitza a través del mecanisme de la introjecció o internalització que abasta l’aparell psíquic i les seves instàncies.

L’acte d’assimilació, també té elements inconscients, fins i tot, es podria dir que l’assimilació és produeix de manera semblant a l’acció de respirar que, es realitza sense haver de reparar en tal acció. Però, la identificació es configura a través d’un procés de transformació en la sina de l’aparell psíquic.

D’aquesta manera, es va definint una personalitat que esdevindrà a conseqüència d’un conjunt d’identificacions. Però, aquest procés no és percebut de manera directa pels sentits.

Aquesta apropiació s’executa a partir d’una característica parcial o total de l’objecte: Un fragment o una conducta del model i pot tenir elements inconscients, com s’ha dit anteriorment. No obstant, en cap cas és producte d’una imitació o de un procés de mimetisme de copiar i enganxar.

Però, la paradoxa rau en el domini que executa el Jo respecte a la instància inconscient. La qual cosa possibilita una major fortalesa i determinació del subjecte per organitzar una personalitat pròpia individual. En aquest sentit, les qualitats del objecte que han estat incorporades enriqueixen al Jo

Aleshores, podem entendre quelcom respecte a les preguntes: Qui sóc ? Què sóc ? Què em fa ? Què em constitueix ? En l’entesa que la identificació està al servei de ésser humà.

PSICOLOGIA DE LES MASSES

“Allò col·lectiu no és res més que subjecte individual”
Sigmund Freud

Allò que succeeix en el subjecte humà, succeeix per extensió en el subjecte polític, en les organitzacions socials i col·lectives.

S. Freud considera a l’individu com membre d’una tribu, d’una família, d’una casa, o fins i tot, d’un nom. Per tant, la psicologia social és psicologia individual en un sentit ampli del terme.

El mateix autor en ‘El narcisisme de les petites diferències‘ planteja que no es tracte d’un sentiment de comunió, ni tampoc d’una inseparable pertinença a una totalitat. Es produeix una subtracció de les pulsions plaents per poder fer tractes amb altres unitats no totalitàries. Però, quan intervé la suggestió o la hipnosi, la idea de unitat si que esdevé totalitat. Per tant, la comunitat té un poder de dret que restringeix el poder de l’individuo.

Dins del concepte de la psicologia de les masses, l’home no és considerat un animal gregari per sentir-se agrupat sense més, sinó un component d’horda, conduit per un líder, en el qual dipositar-hi, anhels, expectatives, esperances, il·lusions i, a partir d’aquest líder, identificar-se.

El líder neix en una comunitat o col·lectivitat determinada però, aquest ha d’operar i ser percebut amb absència de pulsions sexuals, a partir d’un mecanisme sublimatori. Un lideratge pot desenvolupar-se amb un caràcter democràtic o contràriament, amb una superioritat autoritària i totalitària.

La psicologia d’una massa social efímera, no estructurada, difícilment serà moguda més enllà del principi del plaer i de la descàrrega pulsional. Cosa molt diferent ocorre quan l’agrupació d’un individuo amb d’altres, es realitza per unir-se a favor d’una causa, un ideal o bé un projecte comú.

Tanmateix, així com un subjecte esdevé individu a conseqüència d’un procés de desenvolupament i de decisions personals respecte a les diferent opcions que li planteja la vida, de igual manera succeeix en la formació i la constitució d’una organització social o agrupació col·lectiva.

A més desenvolupament i consolidació social d’una col·lectivitat determinada, major serà la seva aspiració a moure’s de forma autònoma i independentment. És el dret a decidir i a gestionar que tenen el pobles, respecte a la direcció del seu destí.

Una massa humana estable i organitzada pot arribar a assolir un objectiu comú, per part dels seus components, a partir de la força que proporciona una unitat identificadora i un sentiment de pertinença per part dels seus membres.

Aquesta identificació no significa una suma d’individus homogenis que renuncien a una morfologia pròpia i que perden la capacitat de responsabilitat personal i de decisió individual. En aquest sentit, un instint social no és una pulsió primària irreductible.

Una massa social efímera, no organitzada ni estructurada, fàcilment és conduïda per efectes suggestius i hipnòtics , segons S. Freud en ‘Més enllà del principi de plaer‘.

No obstant, també existeix en el curs de la història, moviments socials i agrupacions col·lectives que han estat conduïts sota els efectes de la hipnosi i la suggestió a partir de una il·lusió i una fantasia. La fascinació que es produeix en el subjecte és un recurs d’alienació i de contagi que s’aplica alhora en els moviments de masses, als efectes de influir en les mateixes.

En l’alienació de les masses, es produeix la idealització d’un líder o de una idea de prestigi artificial que dirigeix les masses segons uns designis determinats. En la modernitat, aquest fenomen es fonamenta principalment a través de la manipulació dels mitjans d’informació i també, de la publicitat i d’altres recursos regits pel principi de plaer, en el aquí i ara. Això, es produeix a costa d’una pèrdua de identitat, compromís i de responsabilitat individual i col·lectiva.

En aquest sentit, es pot afirmar que el mecanisme de la idealització (que no de l’Ideal) sotmet a l’individu i, al moviment social, a l’arbitratge del líder o de la idea artificial que fa suplència d’aquell pare fort i omnipotent, segons el prototip del pare terrible de l’horda primitiva. I això, es produeix a través de processos hipnòtics, suggestius alienants, on la fascinació es fa molt present.

Però, un gran nombre de persones poden unir-se i establir llaços i vincles libidinals per realitzar un projecte de petita o gran magnitud, a partir d’un objectiu comú a l’entorn de la figura de un líder amb criteris democràtics, de respecte i tolerància, que sàpiga conduir aquestes aspiracions a través d’un procés d’identificació.

A partir d’aquest preliminar i, de la il·lusió i de la força que hagi estat projectada en la consecució d’un ideal o de un projecte, poden donar-se actes nobles i generosos que desenvolupin estructures col·lectives especialitzades que derivin en la formació i en l’organització d’una societat molt ben travada i organitzada.

L’operativa d’unitat, igualtat, similitud i diferència d’allò propi i singular és un significant que ve del camp de l’altre, un altre semblant, en el sentit de la intersubjectivitat i no del subjecte pulsional, segons la nomenclatura lacaniana.

LA LLENGUA: FONAMENT DE LA IDENTITAT

“La llengua d’un poble és l’ànima mateixa d’aquest poble”
J. G. Von Herder

La llengua és un significant molt poderós en les senyes d’identitat d’un subjecte i d’un poble doncs, també estructura una manera de pensar i de fer d’una col·lectivitat determinada.

La llengua condueix la tradició i la cultura i es realitza a partir d’elements perdurables que es produeixen i es transmeten de generació en generació.

G. W. Leibnitz va observar, al començament del segle XVIII, que els mapes fan conèixer les fites dels Estats, però no les de les nacions, que surten, al contrari, de l’harmonia de les llengües.

La llengua és un fet natural, un producte que no esdevé del resultat d’una convenció artificial de l’home. És un tot orgànic que viu i pot morí.

Herder diu: ‘El llenguatge és una riquesa cultural perquè tot i ser un acte comú a tota la humanitat, el geni creador de la llengua és diferent a cada lloc i a cada època.

I, la diversitat lingüística configura la nació dels pobles. En aquest sentit, Herder defensa la nació com un fet natural de la vida dels pobles. Tanmateix, declara que qualsevol llengua del món és mereixedora de igual dignitat, respecte i consideració, per la qual cosa, defensa que tots els pobles són iguals en drets.

Per efectes de la identificació, en la tradició i en la cultura, una llengua com l’hebrea va renéixer, després d’haver restat perduda durant molts anys. Va renéixer i va ser modernitzada a través de la voluntat popular dels ciutadans d’Israel. Avui, l’Acadèmia de la llengua hebrea vetlla per la conservació, renovació i oficialitat d’aquesta llengua.

LA LLENGUA MATERNA

“Què queda ?’ Queda la llengua materna”
Hannah Arendt

La llengua materna és la llengua que s’aprèn en l’àmbit de la família. Aquesta llengua codifica la manera de percebre el món i permet d’anomenar les coses i expressar els sentiments i les emocions.

A partir de la llengua materna s’estructura un inconscient lingüístic que donarà entrada a d’altres llengües. La força de la llengua materna fa que donada una situació de bilingüisme, l’entrada d’una segona llengua esdevé a través de la traducció.

A títol d’exemple, agafem la definició de ‘llengua materna’ de Hannah Arendt. Ella va ser filla de jueus en una Alemanya dominada pel nazisme. La seva llengua materna i, també, la llengua de relació social va ser la llengua alemanya. Després del seu periple pel món, va afirmar que allò real que va quedar en ella és la ‘La llengua materna’.

La família, el poble i la nació són l’origen d’un sentiment de pertinença necessari per fer identitat. A partir d’aquestes premisses, hom farà pactes, tractes i aliances dins de la pròpia col·lectivitat que assentaran les bases per accedir posteriorment allò universal. És a dir, el propi sentiment de identitat permet reconèixer i respectar altres organitzacions socials, col·lectives i culturals diferents a la pròpia. Aquest criteri facilita passar del particular al general.

El poble català té una llengua pròpia que ha desenvolupat de generació en generació, malgrat les vicissituds adverses a l’haver d’afrontar el domini per part de dos imperis: l’imperi espanyol i l’imperi francès.

La llengua catalana s’ha preservat a pesar d’haver patit situacions de forta repressió política, on la llengua va quedar relegada a l’àmbit estrictament familiar. Però, aquesta llengua forma part de les senyes d’identitat de la col·lectivitat catalana.

Actualment, i com efecte de la força de la identificació d’un poble i d’una comunitat es persisteix en el seu ús i es defensa el català. Avui, és considerada una llengua minoritària, susceptible de ser protegida com patrimoni cultural d’un poble i d’una nació.

Carme Junyent, filòloga i estudiosa de les llengües minoritàries informa que la llengua catalana està en risc d’extinció, en cas de no ser defensada i protegida.

El 90% de les 5.000 llengües que existeixen actualment en el món estan en perill d’extinció per efecte del càstig, de la humiliació i de la repressió. La idea d’un monolingüisme forma part d’un ideal lingüístic defensiu, davant la diversitat de les llengües.

En l’estat espanyol, erròniament es viu la riquesa i la pluralitat lingüística com una amenaça per la llengua castellana.

Una llengua és una eina que permet la comunicació i l’adaptació col·lectiva. Forma part d’un patrimoni nacional i, per tant, és patrimoni de la humanitat.

EL NACIONALISME

“El nacionalista sempre és l’altre”
Jorge Cagaio

L’hispanista i estudiós del nacionalisme i del federalisme J. Cagiao, afirma que el nacionalisme banal o cívic és aquell que passa per desapercebut i, probablement per això, és el nacionalisme més fort.

En aquest sentit, un sentiment nacionalista més dèbil i feble aixeca molt més la veu, per no quedar en extinció.

A partir d’aquest preliminar, resulta més fàcil entendre com el nacionalisme més fortament constituït pot prendre una posició defensiva respecta a d’altres i, viure el caràcter diferent, com una adversitat.

De fet, la nació és el resultat d’una sèrie de creences, idees, símbols, una manera de vida, folklore, llengua i d’un conjunt d’identificacions que hom va forjant a través d’una comunitat determinada.

Vivim en col·lectivitats que moltes vegades no hem escollit de viure-hi i que ens hi trobem per un efecte de l’atzar. Una nació és un marc de convivència que cal desenvolupar i preservar perquè una de les seves funcions és fer llaç social.

Tot seguit, s’imposa una pregunta: Pot existir una nació sense un estat que la sostingui i la representi arreu del món?

A partir del S. XVIII, les nacions es constitueixen a partir dels nacionalismes que són els que actualment les sostenen.

La força de la identificació nacional és poderosa. El poble hebreu dispersat pel món va sostenir el seu sentiment de pertinença sense un estat propi i sense una llengua pròpia (la llengua hebraica va morir en el petit nucli de Palestina, com s’ha dit anteriorment). Els jueus disseminats pel món parlaven la llengua de residència, no parlaven la llengua hebrea. Però, van sostenir el desig d’un poble que volia ser i seguir essent, encara que no disposessin d’un territori, d’una llengua ni d’un estat.

El mot ‘nacionalisme’ és emprat de manera negativa perquè va associat a la idea de conflicte, guerra i aspectes de caràcter pejoratiu. Però, a través dels fets que registra la Història, es pot observar que hi ha creences religioses i ideològiques com el cristianisme, el comunisme, el socialisme, el anarquisme i d’altres ‘ismes’ que no queden absents de connotacions negatives i doloroses pel procés de civilització.

Com d’altres coses de la vida, tot està en funció de l’ús que se’n fa, dels ideals i de les idees tolerants o intransigents de les ideologies.

Els nacionalismes d’estat, que provenen de l’etapa del imperialisme colonial, són més conflictius respecte als moviments d’alliberació dels seus moviments interns. Són formacions de nació-estat amb una mentalitat i una praxi centralista uniformadora i homogènia.

Un nacionalisme xovinista de caràcter narcisista, producte d’un procés d’idealització, és procliu a desenvolupar un odi al diferent i a l’estranger a través d’un mecanisme especular. És la intolerància, la por i el rebuig a l’altre en la seva diferència.

Tot procés de idealització, a través dels efectes de la hipnosi, fascinació i de la suggestió, que es manifesta en la psicologia de les masses degrada o empetiteix. Però, com hem dit anteriorment, cap creença o ideologia queda al marge del risc de la idealització i dels seus efectes negatius.

També, hi ha nacionalismes defensius que substituiran el concepte nació pel patriotisme de pàtria, quan en realitat nació i pàtria són conceptes sinònims.

Amb molta freqüència, de manera errònia, seguint el pensament de J. Cagiao “El nacionalista sempre és l’altre”.

CONCLUSIONS

Com hem vist anteriorment, la identificació és un procés que pot néixer en qualsevol subjecte de forma inconscient. Aquest fenomen és producte de l’apropiació d’ una part o una totalitat de la característica de l’objecte.

La identificació, no és sinònim d’identitat, tampoc és una imitació, és un traç que procedeix de l’objecte i que es transmet de generació en generació. És un significant que ve del camp de l’altre.

Allò que succeeix en l’individu com a subjecte, també es produeix en el subjecte col·lectiu i polític:

En aquest sentit, el dret a decidir que té una persona sobre allò que concerneix a les seves opcions de vida li concerneix legítimament.

Tanmateix, els pobles i les nacions també tenen dret a decidir el seu destí per esbrinar els enigmes d’on venim, on estem i a on volem anar.

És el dret d’autodeterminació dels pobles que contempla la declaració universal dels drets humans. Aquest dret forma part de la conquesta democràtica i del procés de civilització.

El nacionalisme cívic i democràtic serveix per imprimeix caràcter i identitat. És molt beneficiós per preservar els països petits.

I finalment, per concloure, tal com va sentenciar el poeta Ramon Pelegero i Sanchís, Raimon: “Qui perd els orígens per identitat”.