Tenir o no tenir president

Ahir fou el 90è aniversari de la proclamació de la república catalana. Va durar una mica més que la darrera proclamada, el 2017. Una mica més, certament, però de recorregut semblant.
Ahir, també, va fer dos mesos que es van celebrar les eleccions al Parlament català. Després que l’independentisme va tornar a tenir majoria absoluta en escons i en tant per cent de vots, hores d’ara encara no té clar com és que ha de configurar govern.
Venim d’una legislatura que ha estat marcada per l’absència de president i d’una abstenció que sembla ser no se li dona cap importància, vist que el drama no ha tingut una traducció en escons.
Venim d’una legislatura on el vol rasant del plantejament polític ha posat per davant el partit en comptes del país. Tot apunta que serà una tònica que ha vingut per romandre.
En un moment d’excepcionalitat provocada per l’emergència del Coronavirus-19, els nostres polítics s’embranquen en discussions que poc tenen a veure amb el que li passa a la ciutadania. Segueixen gastant el registre de sempre, però en un moment en que la política necessita actuar en “temps real”. Perquè les derivades de la pandèmia afecten a tota l’escala del bon funcionament d’un país.
Si en un moment com el present, hem pogut prescindir d’una figura com és la del president, vol dir que potser ens en podem estar del tot. Mentre siguem una de les tantes comunitats autònomes, naturalment. Tenir o no tenir president, hores d’ara, tot apunta en que serà difícil trobar-ne cap diferència, vist el sentit d’estat que hores d’ara gasta el “sobiranisme”.