‘Noruega’

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

El III Premi Lletraferit de Novel·la 2020, que publica l’editorial de la ciutat de València Llibres de la Drassana, ha estat per a l’obra Noruega, de Rafa Lahuerta Yúfera.

Noruega no és un relat sobre la història, la societat o la ciutadania del regne escandinau, és una novel·la sobre la ciutat de València, en concret la dels barris que hi ha a tocar del Mercat Central, aquells que eren dins de les muralles.

Rafa Lahuerta Yúfera ens oferix la vida d’una família de botiguers, propietaris de Salazones Sanchis-El salmón de Noruega, d’ací el malnom de noruegos que com un sant Benet els acaben penjant.

Tres generacions de noruegos, més de tres dècades de la ciutat de València des de la mirada subjectiva del menut de la casa. Des de la riuada que patí la ciutat l’any 1957 fins als primers anys del segle xxi  —un període de canvis profunds— incidint notablement en els anys setanta, huitanta i noranta, en els quals la degradació del centre històric a nivell urbanístic i arquitectònic s’aparellà amb la decadència del petit comerç i l’artesanat, l’augment de la prostitució i la delinqüència, el tràfic de drogues i tot un univers de marginalitat.

És una València derrotada, sense autoestima i amb una classe dirigent adotzenada sense més projecte per a la ciutat que ser una prolongació de certs barris benestants de Madrid.

Així i tot, els canvis lentament acabarien per vindre.

Noruega és un cant ple de dolor, de ràbia, de petites i grans tragèdies personals i col·lectives, però també d’estima, de tendresa a una ciutat i la seua gent.

Rafa Lahuerta Yúfera crea un protagonista singular, que com la mateixa ciutat patix una falta notable d’autoestima i que, a més, és incapaç de comprendre la gent que l’envolta i allò que realment senten per ell. Un individu del «vull i no puc» o, millor encara, del «vull però em fa mandra o en seré incapaç perquè no tinc talent ni energia», que l’únic que acaba fent en la vida és degradar-se i autodestruir-se com els carrers per on passa cada dia.

Albert Sanchis Bermell, el Noruego, conegut també com el Gitano pels seus cabells i rostre bruns, veu desaparéixer de colp i volta la seua família, els seus pares i la germana que d’alguna manera havia estat idealitzada. L’artista sobre la qual es projectava el pare.

Pretén ser escriptor i, després d’un munt d’intents, acaba escrivint unes memòries que acabaran en mans de Rafa Lahuerta Yúfera, que apareix com un personatge més de la llarga galeria que es troba en el llibre.

Les seues memòries contenen diversos projectes de novel·la, amb les seues corresponents planificacions i un seguit d’enregistraments orals. Així i tot, Lahuerta els dota d’unitat, una unitat marcada pel paisatge urbà i humà, la família i els seues secrets que resten més o menys ocults, així com la trajectòria d’un home sol, un perdedor en una ciutat que aparentment ha perdut el nord.

M’han colpit les reflexions del malalt terminal en què es convertix Albert Sanchis i m’ha agradat el contrapunt que posa la veu de la seua exparella, que acaba de donar-li les pinzellades finals al fins aleshores autoretrat del Noruego-Gitano.

Un llibre intens i amé amb un cert to oral, d’una cruesa sense concessions i amb unes al·legories encertades donades majoritàriament pels quadres de la germana, la plaça del Mercat, el primer home de la ciutat, però també la xiqueta que a les nits plora a la porta d’un bar de copes, la semblança del seu pare amb Pasolini, el gegant…

Un llibre que no m’ha deixat indiferent i que m’ha atrapat des del primer capítol.