‘Quanta paciència’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Hi ha escriptors que viuen el fet literari sense pensar en ser guardonats en certàmens literaris, ni s’apunten a l’exhibicionisme exagerat que dona la sobreexposició en les diverses xarxes socials. Són individus subterranis que des de la societat civil, com un ciutadà més, amb el seu temps i el seu esforç, participen de la vida pública creant complicitats a favor de la llengua i la cultura del país. Tenen una professió que els vist, els alimenta, els dona aixopluc i l’ofici de lectors, lectors de llibres, de premsa i de la realitat que els envolta.
Sovint els trobem darrere d’una publicació, d’una associació cultural, d’un club de lectura, d’un projecte de recuperació històrica. De tant en tant publiquen un article sobre cultura popular o un llibre de versos en una petita editorial, o recorren a l’autoedició. Són persones que solen treballar la seua obra en silenci les quals, tard o d’hora, t’acabes trobant en una fira, en unes tertúlies o en un concert.
Fas una llarga conversa amb ells i et regalen un exemplar del seu darrer llibre que portaven dins d’una bossa. A casa, per a la teua sorpresa, descobrixes un poeta, un narrador amb una veu pròpia i un cert interés.
Alexandre Ros i Ros és un d’aquests escriptors subterranis. Ha estat darrere d’associacions culturals en el seu poble, Bonrepòs i Mirambell (l’Horta Nord), és membre del consell de redacció de la revista Plaerdemavida i ha publicat fins ara diversos llibres de poesia.
Trobe que cal reivindicar-lo, per la seua honestedat i la seua creativitat.
Fa unes setmanes el carter em va dur un paquet amb el seu darrer llibre: Quanta paciència. Després d’un parell d’experiències en petites editorials que potser no l’han satisfet, ha tornat a autoeditar-se.
Quanta paciència, a diferència dels anteriors llibres seus que reposen en els prestatges de la meua biblioteca, és un dietari que recull reflexions, opinions, crítiques i evocacions durant els anys que van de gener del 2016 a gener del 2019.
Va ser escrit entre el País Valencià i Lleó, ciutat, aquesta darrera, on va residir durant un temps per circumstàncies estrictament laborals.
En Quanta paciència trobem l’autoretrat d’un individu interessat pels esdeveniments polítics del moment, que llig i escolta amb atenció les notícies i opinions que apareixen en la ràdio i en la premsa escrita. Un visitant habitual de llibreries, de cines i de sales d’exposició. Un excursionista pel país lleonés i la seua capital.
Alexandre Ros és un home que busca l’activitat cultural i participa en tertúlies i clubs de lectura, que es deixa aconsellar per llibreters que saben i estimen el seu ofici sobre la literatura que es produïx en l’antic Regne de Lleó i al nord-oest de la península en general.
La mirada de Ros no és mansa, plàcida, té un punt d’acidesa i de crítica. L’acidesa que dona el fet d’haver assistit al trist espectacle que ens han oferit centenars de barruts dins del món de la política, la justícia, les finances i també els seus portaveus que es fan passar per periodistes. Desenes de centenars de poca vergonyes que hem patit durant segles i que han acabat creant escola i una manera d’entendre la política, la justícia, les finances i el periodisme que, vista amb una mirada intel·ligent i honesta, fa posar els pèls de punta. Davant d’aquest tragicòmic espectacle només ens resta carregar-nos de paciència i estar molt atents, per si de cas albirem en l’horitzó l’esperança d’un canvi real. Mentrestant, gaudim de l’art, del cinema, del teatre, de la música i de la literatura.
