Menorca, reformisme social i utopia revolucionària

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.

Catalina Martorell Fullana: Anarquisme i lliurepensament a Menorca 1898-1923, Calumnia Edicions, Illes Balears 2020.

Un dels perills que assetgen l’historiador (i m’atreviria a afirmar que també la historiadora) és la de desenfocar la importància real dels fets estudiats i ampliar la seva repercussió més del compte. També es pot donar l’efecte contrari: escrutar per minimitzar, encongir i ridiculitzar els fets i els personatges. A falta de punts de referència més acurats, ens quedarem amb la impressió de l’autora d’aquest bon estudi, na Catalina Martorell, i donarem per bona la influència que atorga a l’anarquisme, al republicanisme i al lliurepensament «logístic» dins l’illa de Menorca en les dues primeres dècades del segle XX i fins a la imposició de la dictadura del general Primo de Rivera, fet que causà, per exemple, el desmantellament de l’obra política i pedagògica de la Mancomunitat de Catalunya bastida per Enric Prat de la Riba i, en canvi, no obligà al tancament de moltes de les escoles «racionalistes» servides per mestres que no tenien cap títol oficial per al magisteri. L’anarquisme que animava aquests centres no era tan perillós per a la subsistència de l’Estat com el creixement del catalanisme. L’amenaça no era el gran sindicat anarquista, la CNT, que porta al nucli de l’ADN la definició del seu model geogràfic: Nacional, és a dir, espanyola, per descomptat.

A banda dels ajustaments de comptes ideològics, que pot fer tota persona que conegui l’abans, el durant i el després del moviment llibertari, cal deixar ben clar que és indefugible aquest coneixement previ, i que aquest llibre sobre els «antisistema» menorquins d’aquell moment és una peça clau per entendre les connexions personals i programàtiques entre aquests «menjacapellans», més units per les fòbies i per les urgències de reforma que no pas compartir projectes ni tenir bases programàtiques comunes. La feina que calia fer, però, era concreta i positiva: crear les escoles populars que la societat menorquina no tenia, allunyades de la influència del catolicisme… però immerses en altres influències ideològiques sovint tan subjectives, irreals i vaporoses com ho és l’essència del cristianisme, exercitat a base de formar les elits i de predicar la submissió dels humils. Tanmateix, si hom sap distingir entre catolicisme i cristianisme, pot arribar a la conclusió que els corrents de «l’esquerra» europea han sorgit de l’evolució del pensament cristià, sigui càtar, valdense, franciscà o gnòstic. I prou sabem que també, sovint, la cura de tots els mals del sistema social feudal-capitalista s’acaba imposant amb sagnies humanes descomunals. No cal anar més lluny de Barcelona a partir del 19 de juliol de 1936 i l’hecatombre propiciada per aquella gent influïda pels «pensadors» racionalistes i revolucionaris, tan addictes a la droga nietzscheana com el propi Joseph Goebbels. L’anarquia es va cobrir de glòria durant aquell curt estiu (aquí evoqum l’obra corresponent de H.M. Enzensberger).

Tanmateix, quan una idea, o unes quantes, quallen en un terrer, es deu a dos motius: el primer, que hi hagi la necessitat d’adaptar-la, que sigui útil, que algunes persones la puguin entendre, divulgar i aplicar. L’altre motiu és que la idea, si no ha sorgit de les pròpies persones on hi farà niu, s’hagi escampat des del lloc on ha sorgir o s’ha adaptat primer. Barcelona fou el centre ejector de l’anarquisme per tot l’Estat d’ençà de l’arribada de Fanelli, representant Bakunin arran de la Primera Associació Internacional dels Treballadors. Barcelona ja comptava amb una llarga tradició d’associacionisme obrer, de víctimes en la lluita i de divulgació de les diverses alternatives socialistes. La irradiació a Madrid o al País Basc, importants nuclis de concentració obrera, fou menor: allà arrelarà l’estructuralisme marxista i la voluntat d’intervenció política. Els principals intel·lectuals llibertaris o bé eren catalans o bé publicaven les seves il·luminacions des de diaris i setmanaris editats a la capital catalana. La divulgació de «l’ideal» es feia, sobre tot, entre catalans (en el sentit pancatalanista del terme), però gairebé sempre en llengua castellana. «Así nos entedemos todos», devien pensar mentre l’acció dels esperantistes procurava implantar una llengua autènticament universal… que no fou, però ho fou l’anglès després de 1945 i fins avui, de moment. El cas era simplificar esforços, racionalitzar la vida humana, solucionar idealment tots els problemes de les persones i, evidentment, la multiplicitat de llengües, a banda de ser el més natural del món dels homes (i de les dones, i de la mainada), era (i és) una nosa per a aquells que prediquen llurs veritats universals. A més, la llengua autòctona menorquina es relacionava amb el sistema social de desigualtats, amb els terratinents cavalcant entre la gent per Sant Joan… i «l’deal» arribava damunt les ales de la polida llengua dels mestres, dels governadors, dels magistrats, dels generals, dels recaptadors d’impostos, dels notaris, dels professors universitaris… on vas a parar! Caldria afinar una mica més i veure si aquesta substitució idiomàtica no va tenir la seva importància en la limitació i quasi guetització dels apòstols de l’ideal, si no va servir per convèncer tan sols alguns representants de la classe mitjana artesanal, comercial, que esdevindrien una elit davant del treballador manual menys modern, menys cientifista, analfabet de la seva pròpia llengua, massa fet a les seves supersticions i costums, on costava introduir alguns principis del feminisme i de l’ateisme a ultrança. En aquells temps (i ara, segons alguns) el català era la parla dels pagesos, dels servents, dels carlins i dels capellans. Per això els principals divulgadors llibertaris no eren pas elements populars, ni els de Menorca ni els catalans arribats per evangelitzar i alimentar aquest focus insular de les utopies bakuninistes i kropotkinianes (predicades en castellà, no pas en rus).

És comprovat que per tenir «idees» cal estudiar, així es potencien les capacitats imaginatives i suggestives. Qui és capaç de partir de la realitat i cogitar hipòtesis és qui té el cap ple «d’idees», que no sempre troben un bon jaç en el món material, segons avisava fa més de segle i mig l’incomprès i poc llegit Max Stirner, predecessor d’un altre alemany ben singular, Ernst Jünger, teoritzador de l’anarca, figura que intenta preservar la seva llibertat enmig de qualsevol sistema social, sempre repressor de l’individu. En l’altre extrem hi ha qui dedica tots els seus recursos intel·lectuals a guanyar-se el pa de cada dia, i més si ha de mantenir una família, aquest no acostuma a entrar al centre cívic o a l’ateneu amb moltes ganes de fantasies, però sempre troba algú més descansat que li diu com podrien anar les coses… si creu en l’ideal. I aquest darrer podria ser, perfectament, en Joan Mir i Mir, que l’autora d’aquest llibre pren com a un dels eixos centrals de la trama humana dels «idealistes» menorquins.

És més fàcil enderrocar que no pas construir; és més senzill criticar allò que existeix que no pas fer triomfar alternatives viables. Reformar gairebé sempre és vist com la solució dels covards, la d’aquells que mantenen algun interès en els sistemes caducs, d’aquí els maximalismes revolucionaris de socialistes radicals i llibertaris que, al final, s’aguanten per dogmes i «idees» tan sublims com ho poden ser les dels ordes cristians dels quals provenen. L’acció dels anarquistes, comunistes, socialistes i republicans menorquins, com els d’arreu, es basava, inicialment, en aquell reformisme constructiu dels ateneus, les cooperatives de producció i consum, les escoles laiques (ideal-materialistes) i la formació d’una cultura popular alternativa a la liberal-burgesa que era la predominant als països occidentals. Però el gran home d’aquelles transformacions, Joan Mir, arribà a la conclusió que no era aquella la via per millorar la vida insular ni la del conjunt de la humanitat. Ja havia topat amb els seus companys a causa de la Gran Guerra, on ell havia adoptat posicions aliadòfiles en contra del pacifisme radical de la majoria, influïda pel pensament llibertari «oficial» emès des de Barcelona, capital àcrata del moment i seu de la C«N»T. Mir, emmirallat en el procés de descentralització de la Mancomunitat catalana, va creure més útil la creació d’estructures de poder polític local per aplegar les forces de la societat illenca i impulsar els canvis econòmics, educatius i infraestructurals necessaris. Per tal de crear un esperit de reivindicació regional fundà l’associació cultural La Nostra Parla. Fins arribà a reconciliar-se amb l’Església.

És evident que molta d’aquella sembra va arrelar en el sòl menorquí, malgrat els oratges de les dictadures espanyoles del segle XX. Menorca romangué republicana durant la guerra civil, i és un dels territoris balears que menys ha malmès la plaga multitudinària del turisme. Occident deu molt a aquells activistes. Les llibertats que reconeixen avui molts estats van ser divulgades i reivindicades pel pensament radical i per l’acció de mestres i propagandistes que actuaven al marge de les estretors oficials, un camí que encara avui es desbrossa i es procura mantenir obert.