‘Pac qui deu’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
El mallorquí Antoni Rodríguez Mir torna a la creació literària, si és que alguna vegada la va deixar del tot, amb l’aparició del seu tercer llibre. Pac qui deu (Lleonart Muntaner editor, Palma, 2020). Fa dues dècades, en la desapareguda editorial valenciana 7 i mig, publicà el llibre de poesia Cub de silencis i el recull de relats Nòmades, des d’aleshores ha participat en diverses antologies i en una carpeta d’art de la qual és coautor junt amb el pintor Pep Alaminos. La gestió política i el compromís amb el benestar del seu poble, Inca, i de les Illes Balears a nivell autonòmic li ha absorbit bona part del seu temps i de les seues energies.
Pac qui deu és una novel·la històrica, escrita des de la maduresa amb mestria i ofici. Un text ben documentat sobre el Regne de Mallorca en la segona dècada del segle xvi que ens descriu amb precisió de cirurgià les diverses raons de l’esclat de la revolta agermanada a l’illa de Mallorca, i que es venen a resumir en una mala administració, en la fallida econòmica, la fam de les classes més humils i el malestar social. Però Rodríguez Mir no ho tracta com un fet aïllat, sinó com una més de les revoltes que tingueren lloc durant el regnat de l’emperador Carles I en els diversos regnes hispànics, en especial a Castella, amb els comuners de Padilla, Bravo i els Maldonado, i el Regne de València, amb la Germania de Vicent Peris i l’Encobert.
El relat, un tant coral, té a través dels diversos protagonistes un component de narració d’aventures. Els personatges estan ben dibuixats, no sols amb els seus traços físics, sinó amb el seu caràcter i personalitat. Les escenes i els escenaris prenen els colors escaients i creen una atmosfera de vegades opressiva. Fins i tot no s’estalvia les tonalitats més vermelloses i crues provocades per una crueltat venjativa i psicopàtica, producte de l’ambició personal o de la defensa d’un poder absolut que se sent ferit.
Pac qui deu té diverses trames, la història de cadascun dels protagonistes, que transcorren paral·leles les unes a les altres i que de vegades arriben a confluir i d’altres a xocar d’una manera brutal. Cap cap de fil deixa penjat l’autor, i al final ens oferix un brillant tapís d’un temps i d’un país, la Mallorca del temps de la Germania.
Un relat intens i amé, que no patix com altres del mateix gènere d’un excés d’informació, que conté les dosis imprescindibles d’aventura, d’amor i tendresa, de complicitats, de misèries humanes i, sobretot, amb una tensió narrativa que atrapa el lector des de la primera a l’última pàgina.
La seua lectura m’ha fet pensar en l’obra de l’escriptor valencià Josep Lozano i el seu El mut de la campana, que com molt bé apunta el professor castellonenc Adolf Piquer «en les seues obres històriques recupera un model de llengua que s’emmiralla en el segle xvi». Rodríguez Mir ho fa també, sobretot a través dels diàlegs.
En el relat hi ha una gran versemblança, però també un intent gens ocult d’explicar a través d’uns fets del passat els vicis dels diversos poders hispans a través del temps fins al present.
