‘Prosceni blau’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
El teatre es representa en una caixa en què l’espectador, des del pati de butaques, veu tres parets aparentment físiques i una quarta invisible que el separa d’allò que està passant sobre l’escenari, una paret que s’inicia justament on cau el teló i acaba en la fossa de l’orquestra. Aquesta quarta paret, on hi ha l’espai de l’apuntador i les llums, és el prosceni.
Francesc Mompó construïx en la seua darrera novel·la un prosceni al seu gust i mesura, un pub, i des d’una taula discreta però amb una àmplia panoràmica visual s’asseu davant un got de bourbon, un gintònic o unes cerveses i comença un dels exercicis literaris per excel·lència, recordar.
Per la fossa de l’orquestra van passant un grapat de músics i cantants de blues, amb l’harmònica o la guitarra, amb què inicien el seu diàleg característic, Sony Boy Williamson, B.B. King, Janis Joplin, Joe Bonassa… I fins i tot de rock, com John Fogerty i els Credence, els quals van creant l’atmosfera que cada capítol reclama.
La llum que il·lumina el prosceni és blava, blue en anglés, blues que ve a prendre també la significació de tristesa.
Francesc Mompó s’erigix en narrador i s’adreça a un tu narrat que en part és ell. Narrativa del jo, convertida en narrativa del tu, i el tu no és més que el reflex del jo que Mompó s’ha construït en la seua justa mesura. Un jo amb el cos ple de blaus i d’ànima esguitada de tristesa.
El títol de la novel·la és Prosceni blau i ha estat editada en la col·lecció Narratives per Onada edicions. Compta amb un ben fonamentat i aclaridor pròleg de Josep Mir.
Si la meua opinió és necessària, els diré que és el millor llibre de narrativa que ha publicat en la seua extensa i variada trajectòria el de l’Olleria, resident a Burjassot i ciutadà declarat dels Països Catalans.
La prosa que empra és d’una gran riquesa lèxica i d’una notable potència lírica, hi ha alguns moments en què el lector es despista una miqueta i creu que és davant d’un llibre de poesia, pel ritme interior de cada frase, la presència de metàfores i imatges amb una gran càrrega de profunditat. I no per això la novel·la té una lectura complicada, ni carregosa, ni li falta frescor, tot el contrari, és àgil i amena.
El pensament, que sempre tendix a la dispersió, l’obliga a encadenar amb destresa els records, a oferir-nos-els amb reflexions punyents, sobre la vida, la literatura, la música, les relacions humanes, el pas del temps, l’amistat i la pròpia memòria, també sobre política i identitat nacional. I ho fa des d’una posició clara, nítida i radical a la qual mai no ha renunciat. En això, com en altres coses, Mompó sempre ha estat d’una coherència de pedra picada.
La novel·la és el repàs d’un temps que s’inicia a finals del franquisme i encara no està tancat, ambientada en una ciutat sensual, oberta i de vegades obscura i intolerant. Una ciutat que cal viure amb intensitat, com ho fa i ho ha fet sempre Francesc Mompó.
Hi ha en el llibre reflexions sobre la literatura, els seus poetes de capçalera, els simbolistes francesos, els seus poetes amics de la tertúlia La Forest d’Arana, la literatura nord-americana, he vist en algun capítol com s’asseia al seu costat Bukowski i es feia tres o quatre cerveses amb ell. La música, Brassens, i els que són en la fossa de l’orquestra.
Prosceni blau és el cant d’un home realista, que ha rebut un bon grapat de pals en les costelles, que ha lluït blaus en la cara, però que en cap moment s’ha desencantat i menys encara ha presentat la renúncia de les seues fermes i sòlides conviccions davant de ningú, ni tan sols de la Parca, que temps enrere li pegà un fort pessic en el pit.
