‘La cançó del mag Merlí’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Ivan Carbonell (València, 1979), en la seua darrera novel·la, La cançó del mag Merlí, Premi Isabel de Villena. XXXVII Premis Ciutat de Valènen companyia dels seus amics i amigues.
Evian és l’alter ego de l’autor, un home amb qui Ivan Carbonell compartix la passió per la literatura i les llegendes de l’Europa medieval.
La novel·la té una estructura complexa a través de la qual ens oferix diverses històries grans i menudes que transcorren en diferents èpoques i espais. Històries que acaben convergint i encaixant a poc a poc d’una manera que ratlla la perfecció. Evian busca respostes, però com Perceval al castell del rei Pescador, és incapaç de veure el sant calze tenint-lo davant dels nassos.
Ivan Carbonell ens relata els detalls d’una nit a Bretanya on hi ha un assassinat i un intent d’assassinat; la història d’un personatge estrany que a Cullera, com un flautista d’Hamelín, atrau les criatures amb una cançó; la d’un poeta inèdit, però membre actiu i fonamental de la generació valenciana dels cinquanta, un individu sobre el qual es comença a alçar la sospita que era un delator de la policia i de la premsa més reaccionària valenciana.
Les llegendes celtes i en especial les artúriques es donen la mà amb les valencianes de les comarques del Comtat i de les Riberes. Merlí, Lancelot, Artús, Perceval amb fades i pirates barbarescos…
La novel·la també és una galeria extensa de personatges reals de la cultura valenciana, des del folklorista Joaquim Martí i Gadea a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas, o de més recents com Joan Olivares.
D’altres disfressa el seu nom, com és el cas d’Èric Tarradelles, que no és un altre que Enric Tàrrega, i com que no en té prou, utilitza com un personatge real el pseudònim d’un escriptor valencià que ha publicat una petita part de la seua obra sota el nom de Mateu Lluís Vives.
El llibre és com un puzle en què posar-se a encaixar peces resulta tota una aventura intel·lectual. Carbonell, amb una prosa àgil, plena de girs col·loquials, a banda d’allò tan repetit de captar l’atenció del lector, mantindre la tensió narrativa, etcètera, aconseguix enllaçar la cultura popular valenciana amb la del centre d’Europa, així com convertir el minúscul i pobre món dels lletraferits valencians dels cinquanta, seixanta i primers setanta del segle passat en un espai suggerent de ficció, com en altres tradicions literàries més sòlides i sense complexos s’ha fet.
