‘Cel de fang’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Marc Granell és, a hores d’ara al País Valencià, un dels poetes més coneguts i reconeguts tan per la crítica com pel públic. Un d’aquells estranys personatges valencians que concita adhesions dins i fora del gremi dels lletraferits.
La Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i d’Investigació li publicà fa un temps el volum Poesia completa (1976-2016) i aquest passat 9 d’Octubre la Generalitat li va concedir el Premi de les Lletres Valencianes.
Marc és un home aparentment fràgil, però darrere d’aquesta aparença hi ha un dels dinamitzadors literaris més influents de les darreres dècades. Marc, que sovint es retrata com un pessimista, com un desencantat de la vida, ha estat un dels poetes que més han recolzat els joves valors de la poesia valenciana, fent una aposta pel futur d’una literatura amb un passat brillant i un present viu. Algunes de les veus actualment consolidades li deuen a Marc Granell els primers passos dins del complicadíssim món de l’edició.
Com a poeta, té una vessant que pocs a València practiquen amb la barreja justa de dignitat i saviesa. Vull dir la poesia destinada al públic infantil i que li ha valgut reconeixements com ara el que atorguen els bibliotecaris valencians, el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil l’any 2010.
Sobre la seua obra s’han escrit estudis i ha aparegut en desenes d’antologies, i a més se’l reconeix com un dels capdavanters d’aquella magnífica i revolucionària generació poètica que fou la dels setanta.
Ara, quan pareixia que havia arribat al final del camí, Bromera, en la seua col·lecció de poesia, li edita un nou recull de poemes, Cel de fang, escrit entre el 2017 i el 2020. Un llibre on trobem un autor amb una maduresa plena, una personalitat ferma i consistent, amb una poètica personal, filla de l’experiència i de l’ofici de viure, escriure i llegir. Marc és company d’una generació de poetes que saben de poesia perquè han estat uns lectors apassionats, exigents i oberts a tradicions pròpies i alienes.
En Cel de fang trobem l’individu que ha superat les darreres línies que demarquen les diverses edats de l’ésser humà. Un poeta que ha sigut conscient de la seua fragilitat física i de les mancances i crueltats d’una societat injusta, patriarcal, on només es valora allò que es paga amb diners i no amb tendresa, amistat o estima.
El cant de Marc sovint arranca del desencant propi o d’un diàleg que com a gran lector manté sempre obert amb altres poetes. Un desencant on, a pesar que sovint ho negue, hi ha encés el cresol de l’esperança.
Cel de fang té una escriptura diàfana, senzilla, plena de versos on prima el sentit comú i alhora plena d’imatges d’una solidesa aclaparadora.
Un llibre que es fa de llegir, que t’obliga a rellegir-lo, ja que sota una aparent espontaneïtat, una certa franquesa, Marc ha sembrat un camp de mines en forma de reflexions sobre la vida, el pas del temps, la mort, que ens sacsegen de dins cap a fora.
Un llibre que deixa una porta oberta a nous treballs que tard o d’hora ompliran un segon volum de la seua obra completa.
