‘El cel i les formes del vent’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
No descobrisc res quan afirme que el vent és una granera que neteja l’atmosfera i fa possible que els relleus ocults del paisatge apareguen davant dels nostres ulls nítids i intensos.
El vent, però, també és un pinzell que ompli el cel de núvols, i amb ells crea formes que la intensitat de la llum dota de diversos colors. Formes que dibuixen un llenguatge efímer que dura el temps d’una mirada o d’una cançó.
Un llenguatge acompanyat d’esbossos d’un paisatge sobre el qual ens deixarem portar durant uns instants.
El cel és el llenç, el vent crea el llenguatge i els paisatges que només aquell que mira interpretarà d’una manera o altra des dels diferents estats d’ànim que tinga. Potser també és el pentagrama.
Les formes que crea el vent són com la vida mateixa, provisionals, efímers i que cal gaudir mentre duren.
La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez acaba de publicar un nou treball discogràfic, amb el qual ens parla justament d’això, que porta com a títol El cel i les formes del vent.
Un disc de dotze cançons, la lletra i la música de les quals són de la mateixa Eva Gómez, enregistrat a Egoestudio-Grabaciones. Eva, que és una dona polifacètica, també s’ha encarregat del disseny, la maquetació i de les fotografies de la portada i contraportada. Junt amb Laura Miñarro, ha estat la responsable de la producció musical i artística.
Laura i Eva són a més dues grans multiinstrumentistes. Entre les dues han enregistrat el so ric, variat, que ens oferixen amb una llarga llista d’instruments musicals que van del bouzoqui i la guitarra a la viola de roda, al caixó o la mandolina. Uns instruments que li atorguen al disc una sonoritat personal, ja característic de les seues produccions.
El cel i les formes del vent unix el millor del folk i de la cançó d’autor amb les diverses influències musicals rebudes al llarg dels anys per Eva. Entre les dotze cançons que el conformen trobem un homenatge a una dona valenta, Marga, trobem la memòria del paisatge rural i urbà de la seua infantesa descrit amb tendresa i enyorança en Del barri de l’estació.
El conjunt és un cant a l’esperança, a la il·lusió de viure així com a gaudir de cada instant, de cada espai, de cada coneixença.
Té un to existencialista, viure és el més important per a Eva, navegar també, perquè les dues paraules són sinònimes.
Eva Gómez, amb la seua veu càlida, ens prega que convertim cada vers, cada cançó, cada forma que dibuixa el vent en el cel en una porta cap a l’alegria, cap a la felicitat. Ens informa que darrere de cada núvol aconseguirem trobar, si ens ho proposem, amagatalls i refugis on poder llepar-nos les ferides, descansar, somniar i pensar en un món diferent al que patim.
