90 anys i un dia

Ahir el president Pujol va celebrar 90 anys. Gent que no comparteix el biaix que darrerament se li dispensa, optà per posar en dansa un web amb la intenció de poder construir xarxa. I felicitar el president, amb fil directe. Noranta anys és una xifra, d’altra banda, que fa respecte.
Ahir a la nit, més de dues mil persones havien mostrat públicament els millors desitjos vers el president. Una altra bona remesa, per correu electrònic. Perquè en aquest país es pot parlar de tot i en llibertat, excepte del president Pujol. Això avui pot deixar “marca”.
Fent un cap mas, el resultat fa pensar que potser som davant un canvi de tendència. Que potser el soroll mediàtic no coincideix amb el que pot pensar una bona part del país -o una majoria?-, sobre com cal tractar la figura del president Pujol.
Malauradament, el tancament de la Nissan va precedir aquest 90è aniversari. Va servir per recordar la seva brillant cadena de gestions polítiques per convèncer la companyia japonesa, que finalment optà per instalar-se a casa nostra. Ell, que ens feia recordar tants cops que som Estat, més que comunitat autònoma. I no pels discursos abrandats, no. Perquè a un president de comunitat autònoma, per més fums que tingui, mai no el convidaria a taula l’emperador del Japó, per exemple. I avui, aquest desgraciat episodi com és el tancament de la Nissan, ens torna a recordar que una comunitat autònoma queda absolutament als peus del govern espanyol, del que vulgui fer o desfer. I que amb un president de la talla del MH Pujol això mai no hauria de ser possible. Avui, aquest escenari polític hauria de planar damunt nostre per fer-nos creure realment en una presumpta Catalunya rica i plena, l’endemà de l’aniversari presidencial. Tota la resta queda en fum i foc d’encenalls. I moltes estelades que van perdent color, penjades als balcons.