‘Guillem’

19 / maig / 2020

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat

Núria Cadenes, escriptora, periodista i llibretera, nascuda a Barcelona i resident a l’Horta Sud, publicava el passat mes de febrer en Amsterdam el llibre Guillem, som ara a maig i n’acaba d’aparéixer la quarta edició.

Guillem és un puzle literari on la narradora i la periodista treballen colze a colze. Cada peça és un retall de formes i colors diferents. Hi trobem el llenguatge netament periodístic; el literari, amb una prosa continguda depurada de la més mínima pirotècnia; el de document administratiu; el del documental on van inserides al mig de la narració les reflexions personals dels membres de la família.

Guillem Agulló, la seua curta vida, díhuit anys, però sobretot la seua mort, és l’eix principal sobre el qual gira i creix tot el relat, el pegament que enganxa cada peça del puzle.

Però Núria Cadenes no s’ha conformat a narrar l’assassinat a Montanejos l’any 1993 de Guillem Agulló i Salvador i el posterior juí. Ella investiga i analitza detingudament el llenguatge de documents i articles i les actuacions de les forces policials, així com dels mitjans de comunicació, que es produïren al voltant del cas. També les relacions del poder econòmic, polític, judicial, periodístic i policial amb la ultradreta nacionalista.

El mural que ens mostra Núria Cadenes és el d’una societat anestesiada, envoltada de cortines de fum, i d’una extrema dreta camaleònica oculta en el centre democràtic i que domina d’una manera o altra els ressorts del poder.

El cas de Guillem Agulló no és únic i Núria, per mitjà de diversos personatges, ens recorda que des de la transició hi ha hagut al País Valencià i en altre llocs d’Espanya casos similars dels quals no ens han parlat els mitjans de comunicació.

Guillem Agulló fou assassinat a Montanejos. Una persona mor només una vegada, però es pot matar centenars, milers de vegades. El més trist és que ho hagen fet amb tanta impunitat, quan no amb la complicitat hipòcrita de tots els que han guardat silenci.

Se’l pot matar en un estadi de futbol quan s’exhibix una pancarta de burla, en una caserna o en una comissaria, tractant els testimonis com a ciutadans de segona, en un jutjat si s’és parcial, en un mitjà de comunicació tendenciós que intenta criminalitzar la víctima, amb un esprai en les mans pintant any rere any, a la façana dels seus pares, Guillem jódete, arruïnant la família i amenaçant socis i clients.

També quan s’oblida, des de la presidència de la Generalitat Valenciana, que hi ha una família valenciana que és perseguida per les seues idees i no li dona el recolzament que li cal.

L’odi és un sentiment terrible. L’odi al diferent, a l’estranger, a les minories, als homosexuals, a qui no pensa com tu. Davant de l’odi, i d’aquells que l’atien, no podem restar impassibles. Aquest odi, tard o d’hora, acabarà explotant com un globus i provocarà una tragèdia.

Núria Cadenes ha escrit un relat valent. Ens ha fet de guia a través de dies d’una obscuritat arrabassadora, ens ha fet baixar a les clavegueres de la demència social, però ha acabat amb un missatge d’esperança, de dignitat, a pesar de tot el dolor que han aconseguit infringir.