EL MIRACLE DE LA PERVIVÈNCIA CATALANA

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.

Llibre: Jordi Casassas, Pervivència de Catalunya, Editorial Afers, 2020.

En primer lloc, la primera paraula del títol: pervivència: romandre viu. Però hagués estat més afinat supervivència: mantenir-se amb vida malgrat les penalitats i els perills de desaparèixer. Aquesta seria una aproximació més definida si tenim en compte la història contemporània que narra el doctor Casassas en aquesta seva darrera obra, de moment.

L’autor, catedràtic emèrit de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona, és el vigent president de l’Ateneu Barcelonès i membre de l’I.E.C. Es tracta d’un dels principals especialistes nacionals en l’estudi de la cultura. Té una extensa bibliografia al respecte, orientada a excitar la curiositat d’estudiants, intel·lectuals i profans interessats en un temps en què la historiografia no produïa més que macedònies de diferents tipus elaborades per la multinacional marxista i altres fruits de temporada. I els estudis seriosos sobre la cosa catalana eren carrinclonades obsoletes, parcials i retardatàries. El jove Casassas va ser –sempre discret– l’esperó que somogué l’ànim de vaques sagrades dels nostres prats, com Fontana o Termes, formats en la dialèctica home-ric/home-pobre, que aprengueren de l’autèntica dialèctica marxiana el discret encant de la burgesia “de la rive gauche”, un cop superats –teòricament– els excessos del terrorisme roig. Intèrprets fidels del cientisme materialista que havia de fundar les “Ciències Socials”, no van capir els errors de càlcul fins que caigueren les dictadures comunistes i les seves elucubracions deixaven d’explicar el signe dels temps; les equacions, es veia, eren resoltes fent trampes en les operacions i el món ja no anava com havia d’anar. Va ser, a poc a poc, que alguns historiadors amb vocació de profetes van tornar els ulls cap a realitats palpables que bellugaven contra tots els seus pronòstics mecanicistes: les realitats dels pobles i de les nacions, bellugadisses, amb vida pròpia, pugnant per desllorigar els ordres racionals i les prediccions global-planetàries.

Casassas ha aconseguit, juntament amb altres literats de la història, renovar l’estudi de la cultura catalana, abans resclosit i sempre atacat per la intel·lectualitat assalariada per l’imperi espanyol. I és que en perdre la història, perdríem la identitat, justament el gran desig de la metròpoli castellana. Per això recuperar i divulgar l’ésser propi català sempre acaba per produir un terrabastall i la reacció contrària per part del poder hegemònic. L’estudi del propi jo nacional és com un tren que es torna a posar en marxa i ningú sap on podrà arribar, ni si les forces centrípetes el tornaran a fer descarrilar.

En un viatge pel temps passat, Jordi Casassas explica els fets ineludibles, però no s’estalvia –com han fet molts– de remarcar els entrebancs, els pals a les rodes, la introducció secreta o discreta de la discòrdia entre catalans interposats per Espanya a cada manifestació de la natural tendència de la nació catalana vers l’autogestió, l’autogovern. És a dir, a fer la seva malgrat no disposar de cap poder essencial d’ençà de la derrota de 1714, perquè tots els règims d’autonomia no han estat més que llibertats vigilades i fàcilment confiscades.

Com a historiador de la cultura, va interposant l’acció dels homes dedicats a les feines intel·lectuals, de vegades incitadors del pensament col·lectiu, d’altres simples antenes receptores d’emissions foranes amb capacitat de somoure la pròpia societat a través –o en contraposició– d’una intel·ligència mesocràtica i popular cada cop més determinant en el medi polític. També d’una alta cultura de les elits i de la presa de decisions que sintetitza conceptes importats de Pirineus enllà i, després, de l’altra riba de l’Atlàntic nord.

La societat catalana, feta d’indígenes i forasters, sembla haver perviscut prou sana a les dictadures espanyoles del segle XX, però la pèrdua d’identitat, de massa muscular pròpia a nivell popular ha estat molt gran, en benefici d’un mestissatge que encara ha de demostrar el seu valor: si servirà per enfortir el fonament autòcton o si es posarà al servei de l’eterna construcció d’una Espanya desballestada. D’entrada, la catalanitat és cada dia més minoritària al seu solar. L’Estat espanyol sembla guanyar la partida forçant la castellanització del país a batzegades més o menys contundents, però es mira de preservar la força econòmica de la “regió” pel fet de ser altament contributiva a l’erari i una font constant d’activitat per a la resta del mercat estatal. Però el cervell que assegura la permanència efectiva de la fesomia social i nacional catalana té una incidència parcial a nivell local: l’autonomia s’ha demostrat del tot curta i volàtil a causa d’una constitució que la restringeix i recentralitza a voluntat de l’autèntic poder estatal.

El recorregut que fa el llibre sobre la nostra història contemporània –i que tots els catalans haurien de conèixer– té, però, algun punt qüestionable, a causa de l’amplitud de l’objecte i la limitació de l’espai físic del volum: la narració flueix a gran velocitat. Algunes explicacions queden exposades segons la consuetud d’una historiografia partidista. Per exemple, en els Fets del Sis d’Octubre de 1934, Casassas es deixa portar per la interpretació poc curosa que veu l’episodi com una revolta mal organitzada i fracassada, que a mig termini va significar el triomf de Companys i ERC a les eleccions del 16 de febrer de 1936 i el restabliment de la Generalitat. La planificació tècnica del 6-O va anar a càrrec de Josep Dencàs (conseller de Governació) i de Miquel Bardia (Estat Català), però cada pas i cada entrabanc va ser compartit per un comitè revolucionari dirigit pel president Companys, pel seu govern, i pels partits implicats, entre ells USC (socialistes) i UDC (democristians). La rendició de la matinada del 7-O la va ordenar Companys; Dencàs, Badia i els consellers militars, al palau de Governació van decidir simplement no lliurar-se a l’exèrcit i van fugir. Aquest fet ha creat la imatge mental de “les clavegueres” i de la “covardia” d’aquells que van estar lluitant en primera línia durant les poques hores de la revolta. És obligat rendir-se, si perds la batalla? La majoria d’ERC, els implicats i l’oposició van aprofitar un boc expiatori tan oportú per carregar-li les responsabilitats de l’organització i les culpes del daltabaix. Catalunya encara els deu el reconeixement d’aquell esforç relativament inútil. Els historiadors encara no hem entès prou les sessions del Parlament del 5 i 6 de maig de 1936, on Dencàs i Companys es van acarar: és molt dur haver de renunciar a mites que han estat molt rendibles. És injust identificar l’esforç d’aquell conseller, – potser el més competent d’aquell govern– amb la fugida pels túnels del clavegueram de la Barceloneta, i, en canvi, mantenir la falsa imatge d’honor dels oportunistes polítics. Al capdavall, tot es reduïa a una conspiració de les esquerres espanyoles –amb la col·laboració del republicans catalans– per tal de foragitar irregularment el govern de dretes de Madrid. Qui va pagar més cara l’operació, per cert, van ser els obrers asturians.

En l’explicació de l’evolució dels opositors al franquisme, Casassas atorga tota la preponderància al PSUC, com a organització més estesa als mitjans culturals i acadèmics: el considera “hegemònic”, però caldria distingir si es refereix a una hegemonia sectorial o general, perquè el comunisme, a Catalunya, mai ha guanyat unes eleccions; a Espanya tampoc; ni abans ni després de la guerra; ni durant ni després de la transició postfranquista. Així, deixa, tàcitament, com a minoritaris molts altres moviments (liberalcatòlics, socialcristians, àcrates, socialdemòcrates, nacionalistes) que, sumats, preponderaven sobre la figurada hegemonia marxista, com es demostraria quan la gent va poder votar, condicionada televisivament i enganyada en els procediments, però va votar, i mai els comunistes van ser majoria, però gaudien d’una popularitat general enmig de la guerra del Vietnam i de la “revolució capilar” de Maig del 68. Tan sols van poder influir en l’Estatut de Sau, on els diputats comunistes van va adoptar posicions contràries a l’obtenció d’un  bon sistema de finançament. Tampoc es va sentir cap veu del PSUC denunciant el mètode fraudulent amb què s’arribà a les Cortes de 1977, autoproclamades constituents, on es podia votar comunista i no republicà, a les quals els exiliats no van poder votar i on Juan Carlos I va nomenar digitalment 41 senadors. Eren temps de pragmatisme, de pacte amb el diable i d’amotllar-se a l’ocasió de poder accedir als poders, que és l’objectiu de tot polític.

L’historiador escriptura els fets que s’esdevenen durant el temps, però cal que els interpreti en clau del moment i també des de l’inexorable fotograma del present, indestriable de la persona temporal, històrica, ha de deixar clar el funcionament –o disfunció– de l’activitat humana, perquè uns processos són el motor i causa de les etapes següents. I si no s’explica la naturalesa dels fenòmens, pot ser que no s’entenguin els defectes de construcció dels fonaments, que en el cas espanyol cal cercar, al menys, en les conseqüències de 1939. Defectes estructurals que van propiciar l’atroç repressió de la dictadura franquista a la postguerra i, de retruc el terror antigovernamental per part de grups anarquistes en territori català. Molt més coneguda ha estat la lluita armada del nacionalisme basc (ETA) i la seva repercussió –fins electoral– a Catalunya. La violència ha estat la mare de les actuals circumstàncies a l’Estat espanyol. Aquestes sotragades van condicionar la trajectòria del catalanisme, segurament per evitar-ne la imitació i els efectes devastadors, però figuraven en la mentalitat dels catalans tardofranquistes tant o més que la plataforma del PSUC, que serví per nodrir quadres de comandament intermedi amb una part de la joventut catalana després de la mort del dictador.

En resum, aquest darrer llibre de Jordi Casassas és una síntesi imprescindible de la nostra història contemporània pel l’entrellat que construeix entre els fets polítics, l’evolució de les mentalitats i la irrupció de nous actors socials com va ser l’obrerisme dins la realitat catalana. Una síntesi a voltes molt succinta per haver d’encabir en tres-centes cinquanta-cinc pàgines els elements principals que permetin la comprensió dels esdeveniments i objectius d’una història col·lectiva. La narració de la pervivència d’una nació que, al menys des de fa tres-cents anys, ha hagut d’evolucionar i créixer a contrapunt d’un poder distant i, sovint, contrari a les tendències naturals manifestades per la majoria dels catalans.

En els darrers deu anys, paral·lelament al desvetllament de l’independentisme materialitzat en el moviment polític i cívic que s’ha anomenat “procés”, ha experimentat un creixement exponencial tota mena de literatura entre històrica, patriòtica i periodística referida al nostre país, al present i al passat, no sempre guarnida amb el rigor de l’estudi de primera mà, bastida a partir del mite i del lloc comú poc aprofundit, poc reinvestigat, amb més voluntat reivindicativa que no pas de cercar el coneixement de les coses. Amb aquesta història hedonista hom pot arribar a la conclusió errònia de considerar la dependència de Catalunya com el resultat exclusiu dels “danys” infligits des de fora, i no tenir en consideració els errors del passat, dels nostres avis, besavis i rebesavis, que si bé construïen un país modern, potser no van saber aprofitar –igual que nosaltres–  les avinenteses que depara el temps per consolidar la mena de relació que convenia amb el seu entorn. Casassas, en clau d’home de la cultura, fa una inspecció temàtica i cronològica d’aquests moments forts, i també dels de flaquesa.