#OHvidi

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. 

Fa més de tres dècades vaig tindre l’oportunitat de veure actuar en diferents escenaris Ovidi Montllor. La primera va ser a la plaça del País Valencià del meu poble durant les festes majors, dites aleshores populars i patronals. El públic, majoritàriament addicte a la radiofórmula, va abandonar les seues improvisades butaques fins a deixar la plaça quasi buida. Les velles raboses del feixisme local s’ho miraven contents de lluny. A pesar del colp, Ovidi Montllor es va mantindre impertèrrit dalt de l’escenari i ens va oferir, als escassos espectadors, un recital de cançons amb un gran domini del gest i de la paraula cantada.

La segona fou al café Lisboa de la ciutat de València, un cau de lletraferits i altres bèsties nocturnes, on era l’encarregat de presentar el llibre de poesia Sobre l’hamada amb el qual l’amic Lluís Roda havia estat guardonat amb el Premi Vicent Andrés Estellés. Ovidi feu una lectura dels poemes que em va colpir, amb aquell timbre de veu tan característic que tenia, el domini del tempo de cada estrofa i la seua dicció tan allunyada de l’apitxat de l’Horta.

La tercera fou en un temple del centre de la ciutat, dins dels actes que l’editor i agitador cultural Eliseu Climent organitzava al voltant dels Premis d’Octubre. La malaltia començava a fer-se-li notar en el rostre i en la veu. D’aquell acte vaig eixir molt trist. El 10 de març del 1995, ara fa vint-i-cinc anys, Ovidi Montllor, diuen, se’n va anar de vacances. Al seu darrere deixava una extensa trajectòria com a actor de teatre, cinema i televisió, com a cantant i com a rapsode.

Durant uns anys de la meua vida vaig omplir les hores de soledat escoltant el Coral Romput, o el que és el mateix, la poesia d’Estellés en la veu d’Ovidi Montllor que dialogava amb la guitarra del mestre Toti Soler. Una meravella sonora que m’omplia el cap d’imatges i personatges d’una València que encara podem trobar sota la vella pintura de les escales d’alguns veïnats.

Aquest 2020 es tenien previstos diversos actes d’homenatge a l’obra i la figura del cantant i actor alcoià, però la pandèmia de la Covid-19, que ens obliga a mantindre les distàncies quan tantes abraçades ens fan falta i a estar reclosos en les nostres llars, ho ha fet impossible.

El Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor ha posat en marxa una interessant iniciativa a través del seu canal youtube, presentada per la periodista Amàlia Garrigós i l’actor Xavi Castillo. Músics i cantants ens oferiran setmana a setmana una versió d’una cançó d’Ovidi Montllor.

Fins ara he pogut escoltar Bertomeu que li ha posat ritme de rock a Als companys, el grup Diluvi amb una versió caribenya d’Autocrítica i crítica, Toni de l’Hostal dotant del crit raimonià Serà un dia que durarà anys, el polifacètic Hugo Mas amb una versió personal d’El meu poble Alcoi i el duet format per Toti Soler i la cantant Mireia Vives en Cançó de suburbi.

És cert que al llarg d’aquests darrers vint-i-cinc anys diversos grups i solistes ens han oferit la seua mirada personal sobre alguns dels temes més emblemàtics d’Ovidi Montllor: Feliu Ventura, Cesk Freixas, Miquel Gil, però, trobe que aquesta nova iniciativa convertirà les cançons de l’artista, del cantant, del pallasso Ovidi Montllor en patrimoni de tots.