M’HE ESCAPAT!

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.

Ho he de confessar: m’he escapat del confinament. Sí, sé que és una falta, o un delicte, una estafa a la col·lectivitat, sí. I sé que em poden enxampar, em poden renyar, em poden multar, em poden dir que sóc insolidari, jo, que tota la vida he fet el passerell per ajudar els altres i m’he ajudat ben poc a mi mateix. Sé que un article periodístic no s’ha d’escriure mai en primera persona si no per relatar vivències experimentades per un mateix amb algun interès públic que ho justifiqui. Però és que avui cal confessar que sí, que m’he escapat. I que penso tornar a fer-ho.

Estava fins al capdamunt de recórrer la casa des de la porta fins al pati, des del pati fins a la porta. D’inventar-me coses per comprar a la botiga del poble, d’anar a llençar la brossa peça per peça i tornar amb la bossa buida per tornar-la a omplir amb un parell de coses més i poder tornar als contenidors, un indret que s’han convertit en el centre social i recreatiu dels veïns per excel·lència. La família del costat ja no em deixa el gos: està baldat, el pobre, de fer tants quilòmetres. Estic gastant la pintura del cotxe per fregar-lo amb ànsia, la moto llueix com el quars, però està agafant reuma per l’excés d’humitat. Ella també tenia ganes d’esbravar-se una mica, per això he decidit posar-la en marxa i escapar-me.

El vestit de motorista és gairebé estanc: aïllat de dalt a baix, així segur que si el microbi vol entrar, s’estamparà contra el cuir o la visera del casc. Vaig més protegit que els metges de Wuhan. Sóc invulnerable a la pandèmia. Haurien d’haver calculat que el vestit de motorista és el més eficient per aquesta “guerra” microorgànica. Al Covid-19 no li impressionen les xapes dels militars, les medalles, ni les corbates dels ministres. Mireu, si no, el pobre Boris Johnson, que no ha pogut espantar els virus ni amb el seus cabells espardalats, que sembla que s’hagi pentinat amb un petard.

Per això m’he escapat. No confio en una gent que més que posar remei el que fa és posar llenya al foc amb les seves decisions absurdes, tardanes i ineficaces. El virus s’aturarà quan ja s’hagi cruspit tot allò que era tendre. L’aturaran els cossos indigeribles, morirà –o hivernarà- per inanició, quan s’acabi el festival d’entranyes suculentes i estats baixos de defenses. La immunitat arribarà a poc a poc, per exposició lleugera, vacunant-nos inconscientment en el contagi i creant barreres naturals. El confinament és una bona mesura per dificultar l’encomanament de les malalties infeccioses, però no guareix, és una mesura preventiva. Per poder vèncer cal entrar en batalla, amb precaucions, escuts i defenses, però hem de sucar-hi els dits. És per això que m’he escapat i us escric des de camps obert, des dels carrers de les vostres ciutats on, ara mateix, no circula ni un ànima, perquè les vostres ànimes són enclaustrades i jo vull fer l’experiment de lluita epidèmica. El meu cos serà el laboratori d’on podreu extreure només una lliçó: si tinc raó, ens salvem, si no, que m’enterrin. Per això m’he escapat, per posar la vida en risc per tots vosaltres.

He anat de Prat de Compte fins a Bot, per aquella pista asfaltada de revolts impossibles a saludar les cabres de la Serra de Pàndols. He pujat pel camí d’Aitona a Maials per veure com van les obres de reconstrucció de l’arcada gòtica d’Adar, que un inconscient havia aterrat d’una trompada amb el camió. Pel camí de la riera cap Envall, a la Vall Fosca, un poblet que vaig conèixer abandonat però que és objecte de desig dels neorurals de la petita burgesia barcelonina. Com que vaig per pistes i camins, puc evitar alguns controls policials, però miro de controlar-los jo, que no se m’espantin. Tot i anar amb el casc integral, porto el morrió, perquè així fa més efecte d’estanquitat i de protecció. Solament ho sembla, perquè un virus passa perfectament a través de les seves fibres si fas una estossegada. Després he seguit per les nostres sagrades terres fins a l’Alta Garrotxa.

A Sadernes he pogut saludar el Carlus, l’amo que sembla un soldat de la darrera carlinada. Feréstec, seriós, però no en trobaràs cap de millor quan es tracta de fer un servei important Des d’allà he volgut seguir fins a Sant Aniol d’Aguja, però la moto no passava pel caminoi que porta a l’església romànica. En Carlus m’havia dit que sí, però ell és d’allà, i jo, d’aquí: “trail” no és “trial”, amic, i he seguit pel camí de la dreta, passant per sota el Bassegoda, fins a Albanyà. Camí no menys perillós amb aquesta màquina pel fet de ser-li conegut. Una derrapada per poc que no em porta, per un estimberri molt tallat, recte fins avall. He decidit llavors calmar la marxa, deixar les alçades i endinsar-me a la meva estimada Fageda pels corriols que no coneixen turistes. Malgrat tot, aquell bosc solitari, humit i piulat per cinquanta menes diferents d’ocells, no és aquell de la meva infància, on encara hi vivien pagesos, es conreaven fesols, fajol, hortalisses, hi pasturaven vaques, s’engreixaven porcs i s’explotava amb seny la fusta del faig. Ara, aquella unitat productiva agrària, aquell esperit rural, aquella filologia especial, és el parc, el jardí de gent de ciutat que hi va a fer excursions o tifeja a les seves segones residències. Una mort en vida que no la percep qui ja s’ho ha trobat tal qual és avui.

En un lloc apartadíssim, però no molt lluny de l’ermita de Sant Miquel del Corb, he fet el gran dinar: un llonguet i una llauna de sardines picants amb algunes olives farcides d’anxova, què més vols? No ho pot igualar un tiberi de L’Hostal dels Ossos, d’aquells de descordar-se el cinturó. On és el microbi? em sembla que no l’he vist, o bé ha passat de llarg: si vas en moto, pot entrar dins teu? Potser aquest seria el gran remei: tots en moto per dificultar-li l’ acció parasitària. Qui corre més? tu o ell? La velocitat de propagació és inversament proporcional a la marxa que portis tu, dividida pel número que marca el comptaquilòmetres.

Estava pensant això i, de sobte, m’he despertat. S’havia acabat l’escapada per camins i muntanyes. Era de matinada i tornava a ser confinat. Seguia atrapat a casa, en la millor companyia possible, però reclòs entre quatre parets, enllaunat com les sardines picants. No quedava més remei: ho recomanava la gent de ciència i ho manaven uns polítics triats per tots entre el bo i millor dels cervells del país (¿?). Com es fa la tria de les elits d’un partit? Segurament no deu ser amb mètodes darwinistes, aquells que, suposadament, seleccionen naturalment els més “aptes”.

Despertava de la llibertat i tornava al mal son de la realitat “real”. Tan sols pensava una cosa: anar fent les coses del dia i tornar a “escapar-me”, al vespre, per trobar un remei universal a la pandèmia del virus i de l’estultícia humana. Realment, s’hi estava bé entotsolat pel món, en relació tan sols amb gent feta a mà i d’una peça com en Carlus. Per cert, tants quilòmetres i sense fer benzina? Realment els somnis són un bon lloc on viure, si no esdevenen malsons.

Bé, ja és tard, vaig al llit, espero que avui també podré fotre el camp. On em portarà la moto onírica que no gasta ni s’espatlla? Qui vindrà des del passat per fer petar la xerrada una estona? Que tingueu un bon viatge vosaltres també. Els pensaments i els somnis formen part de l’Univers. Bona nit.