L’ARTICLE 155 CE AL CALIFAT DE LES BANALITATS

TOMÀS-MARIA PORTA

Els partits polítics espanyolistes ens amenacen de tornar-nos a aplicar l’article 155 CE. És cert que així com Vox, C’s i PP no saben oferir-nos res més, el PSOE fa com una cuca de llum: ara està pel diàleg, ara està pel 155 CE. És una mutació que semblaria fruit d’un al·lucinogen si no fos perquè tots sabem que els socialistes sempre fan el que més els convé. Pragmatisme o cinisme? Podeu triar.  

No sé si gaire gent s’ha llegit l’article 155CE. Ja que és la gran amenaça que pesa sobre nosaltres, potser seria qüestió que ho féssim. Literalment, diu: 

“Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’ interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per a obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’ interès general esmentat. Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes“ 

M’adono que, pels que no heu passat per la facultat de Dret, observar que les lleis tenen  frases de 6 línies, pot ser dissuasori. Podrien utilitzar frases d’una línia i mitja o de dos, sí. Potser no volen que us llegiu les lleis, encara que les hagueu de complir. Potser s’hauria de fer una llei per tal que les lleis fossin comprensibles per a la ciutadania. Sembla que la democràcia hi guanyaria força. Em temo, però, que ara mateix no hi ha cap interès pels partits per a que això sigui així. Suposo que deu ser una mania meva i no un tema important de debò.  

Malgrat tot, us prego que prengueu paciència i us el llegiu. Si sabeu veure per algun lloc que el 155CE atorga al senat espanyol la capacitat de dissoldre el Parlament i convocar eleccions, ja m’ho fareu veure. No és així: això, segons l’article 10 de l’estatut, això és una capacitat exclusiva del president de la Generalitat. L’únic que pot fer el senat espanyol, en aplicació del 155 CE,  és revocar una llei, un decret o qualsevol altra decisió que hagi pres una comunitat autònoma i que, la majoria dels senadors, consideri que va contra la constitució o l’ interès general d’Espanya (qui sàpiga en que consisteix aquest interès i en que no, que també m’ho digui). La conclusió de tot l’anterior és que l’aplicació que va fer el senat espanyol l’any 2017 del 155 CE va ser anticonstitucional: es va utilitzar per fer quelcom que l’article no preveu. I, com tothom sap, el dret sancionador o el dret penal sempre ha de ser interpretat de forma restrictiva, mai expansiva. Per allò dels principis generals del Dret.  

Per entendre perquè passa el que ens està passant això ens hem de remetre a “Alícia al país de les meravelles” de Lewis Carroll i a la cançó de La Trinca “Califa”. Ambdós són concordants en aquest califat de les banalitats que és el Regne d’Espanya. Anem a pams.  
Comencem per la doctrina Humpty Dumpty, que és la que apliquen les institucions espanyoles des de temps ancestrals, als catalans i, sovint, als propis espanyols.  Literalment, diu:   

“When I  use a word,” Humpty Dumpty said, in rather a scornful tone, “it means just what I choose it to mean—neither more nor less.”The question is,” said Humpty Dumpty, “which is to be master—that‘s all.”.  

Aquesta doctrina concorda perfectament amb l’article 26 de “El Califa” de La Trinca. Torno a citar literalment:  

 ”Diu l’article vint-i-sis, 
que en un cas de compromís, 
el Califa pot si cal, 
refregar-se l’engonal 
i passar-se pels “dallonses” 
totes les lleis del país.” 

Aquesta és la situació en què ens trobem els catalans, però també molts espanyols. Uns poders que mai no han deixat d’aplicar la doctrina Humpty Dumpty i l’article 26 pel que els hi ha convingut. En forma de govern, Juntes Electorals, Tribunals Constitucionals,  Tribunals de Comptes, Audiències Nacionals, Tribunals Suprems i en tots els àmbits, les formes i maneres imaginables. Jurídicament, la marca España és exactament això.  

 Perquè les paraules per ells poden voler dir el que els hi doni la gana i perquè tenen sempre l’article 26 a mà, parlar de seguretat jurídica, d’aplicació de la llei o d’imparcialitat dels tribunals o, simplement, de justícia, és tocar campanes. Mentre estiguem a Espanya, vull dir.