CREURE ÉS CONVENIENT

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.

“Ningú no és obligat a creure”. Cert, no es pot creure per obligació. Si es decretés l’obligació d’un culte, el resultat seria una religió amb una immensa majoria d’hipòcrites, de gent que només creuria en aparença i per conveniència. Això ha passat i passa per tot arreu i en tots els temps. “Voldria creure, però és irracional”. És l’actitud majoritària en el món occidental: no s’ensenya, no es miren de desvetllar, en l’individu, els misteris de la fe. En temps de cultura tecnocientífica, allò que no es pot demostrar materialment, matemàticament, no és, no existeix, no ens afecta (com si ja ho sabéssim tot!). Cal considerar que molts postulats de la ciència són autèntics actes de fe, com l’evolucionisme (plausible, però indemostrable al laboratori), com la teoria de la relativitat, que és lògica, però inexperimentable, com la teoria atòmica, que té les portes sempre obertes a noves fragmentacions de la matèria, com l’origen de l’Univers i el big bang, “veritat” únicament dins del cap dels físics, o com la de l’alè vital en els animals i els vegetals, que no és més que una explicació didàctica sobre l’ànima dels cossos: sobre allò que els dóna vida quan hi és, i que els deixa morts quan s’esfuma. La ciència, amb tota la seva racionalitat, també parteix de molts actes de fe incorporats durant l’etapa escolar de la formació de l’home modern.

Però la ciència i la tècnica aporten a l’home coneixements sobre el seu medi (sempre lligats a una millora constant, és a dir, imperfectes, perfectibles), li fan la vida més còmoda (caldria establir comparacions acurades amb altres èpoques passades), la indústria li permet l’adquisició de centenars d’objectes, abans desconeguts, que, en teoria, amplien el seu àmbit d’acció, de comunicació i de diversió. Els mitjans de comunicació atapeeixen el temps d’oci que li deixa lliure el treball continu per a aconseguir un bon nivell de vida. Una vida útil, activa i dinàmica on ja no queda espai per a allò que no sigui física, goig superflu i autosatisfacció. Ningú no l’obliga a creure en coses irracionals que no es veuen, que no es toquen, però es fa un fart d’engolir –de manera totalment acrítica– les informacions convenientment elaborades per a mantenir-lo en forma, productiu i convençut de viure en el millor dels móns possibles. Aviciat, cerca més la distracció que no pas la instrucció, més de superfícies que no pas de fondàries. I si un dia les basques existencials l’ataquen, té centenars de causes a les quals abocar les seves neurosis per recuperar l’equilibri enmig del desert existencial: ecologisme, budisme, animalisme, feminisme, emigracionisme, esquerrisme, avortisme, esportisme, neofeixisme…

Però els “rarets”, avui dia, són els creients. Fa uns segles no: n’era el punt de partida de tota civilització; però és que si no ho eres o te’n desviaves, et podien escalivar viu. Allò no era bo, i ho poden dir les ànimes dels càtars occitans o les de la inquisició espanyola, màquina infernal de fer catòlics sisplau/per força. Allò no era bo. Tampoc és bona la ignorància actual del fet religiós, fet que ha caracteritzat totes i cadascuna de les cultures humanes que existeixen i que han existit. Com a mínim, hi ha Déu (o déus) des que hi ha homes. Com a mínim, la divinitat va sorgir amb la humanitat, però l’home aparegué a taula parada, quan ja tot existia. Per cert, la ciència encara no té clar això de la vida a la terra (i ja estan buscant vida en altres astres, ha ha ha!), no pot explicar com apareix i es diversifica la vida ni com es va ramificant i escampant. Vejam si no serà, al final, que els científics, simplement, descobreixen alguns trucs de l’existència? Això negaria l’acció d’un motor que no es mostra si no en les seves obres? Això nega que hi ha Déu? Dependria del que consideréssim Déu. De ben petit em va impressionar molt l’exclamació d’un pagès quan alguna cosa no rutllava (perquè la vida vol que les coses rutllin), deia: “El Déu que ho ha parit tot!”. Blasfèmia? Res de més oposat a una falta de respecte, sinó una imprecació, gairebé una demanda d’auxili, a l’origen i la força de tot plegat que, a més, era invocat per reblar les veritats en la conversa: “Com hi ha Déu!”. Inqüestionable. Llavors, Déu encara vivia en alguns pobles catalans.

Avui, la relativització és tan devastadora que costa trobar algú que confessi creure, i si ho fa, ho farà amb la boca petita mentre t’estira del braç cap a un racó. Avui només creiem en el saldo del compte corrent, en alguns títols universitaris (ja sabem que hi ha “universitats” que els despatxen a pes) i en la possibilitat de veure sortir de nou el sol. També en la voracitat d’alguns virus escampats per televisió i en la constitució espanyola (escric això perquè, malgrat que és il·legítima, cap representant polític diu ni “mu”, i se l’empassa tothom, malgrat els temps que corren). De fet, creiem en això i no creiem en res, no ens podem relaxar, no ens podem deixar anar perquè sabem que la festa s’acaba, que malgrat ser una potència biomèdica mundial, un dia entrarem en el somni etern: ens morirem. I això ens fa escèptics, moooolt escèptics. Assegurem la nostra vida, però la que sí és segura és la mort. I quan ens morirem ens apagarem com un misto, en arxivaran en un nínxol i vinga! que, de fet, la festa continua. Però sense nosaltres. És aquí on ens convindria molt creure. Si més no, en arribar a aquest punt. L’ésser humà fa i diu moltes coses condicionat pel pànic conscient i inconscient de la seva finitud; això diuen els que hi entenen, que també deuen estar ben acoquinats si no tenen una nansa invisible on agafar-se.

Però la fe té efectes en altres dimensions: la comunitària, per exemple. Sempre hi ha hagut elements de reunió en tots els grups humans. El principal és el religiós, però també hi ha el polític (patriotisme), el social (defensa dels drets comuns, clubs esportius), el cultural (efecte aplegador de les modes musicals, artístiques, etc.). Tot allò que t’enlaira per damunt de la teva quotidianitat –i fins del que dicta la raó– produeix fe, que podríem definir com una força relligadora dels individus que els empeny a aconseguir fites que no serien capaços d’assolir en solitari, o sense aquesta sobredosi d’optimisme en la finalitat frisada. Així se’ns demana que tinguem fe en el pròxim partit del Barça, que animem fins des de casa. Com? Si no és espiritualment… bé, avui demanarien un esforç hipnòtic o telepàtic que enforteixi les cames i els cervells dels jugadors, però no és més que fe, esperit. Els altres conceptes són sinònims que et fan semblar un saberut i un modern quan els fas servir. Així que resulta que creiem més del que ens pensem. Creiem en la grip A perquè ho deia la tele i ho duia el diari. Creiem que el banc ens guarda els diners perquè nosaltres els hi hem dipositat (excepte aquella senyora que anava cada dia a la finestreta per comprovar si encara tenien allà els seus cèntims). Creiem que vivim en una democràcia perquè ens fan anar a votar de tant en tant, però no s’aplica quan nosaltres exposem la matèria sobre la qual ens interessa tant i tant votar.

Totes aquestes coses rai, són coses del món visible, tangible i mesurable. El mal és reduir la pròpia vida i l’intel·lecte a coses que tenen el seu curs més o menys controlable. El mal és no saber que dins nostre hi ha forces encara més poderoses que les retroexcavadores. Dins nostre hi ha energies latents que poden actuar sobre la matèria i sobre els altres homes, però sembla ser que als catalans se’ns ha anat extirpant la funció espiritual: només ens volen per treballar i pagar impostos a Espanya i a Europa. El català només s’ocupa dels aspectes econòmics de la vida i gràcies a això ha pogut subsistir i atreure molts forasters, de manera que ara som molts més a jugar el paper de l’escarràs. I solament els musulmans es cuiden d’aconseguir nous llocs de culte. Els nostres, els dels cristians, són despoblats i en ruïnes. I, a més, sense capellans que puguin donar a l’abast per administrar els sagraments als pocs que encara avui els demanen perquè els necessiten. Nosaltres som més republicans: bons tiberis de diumenge i algú recitant versos carrinclons a la capella del tanatori. Un avenç laic? Una misèria espiritual i estètica. Ens hem deixat perdre aquesta gran força dels nostres avantpassats que era el cristianisme (no sense alguns motius, però). Som una societat afaiçonada per la moral i els costums cristians, però ara som com la closca d’un ou buit, ànimes sense fe i aviat sense llengua, que és el vehicle dels esperits. La desespiritualització és el pas definitiu per a la dissolució de les cultures decadents.

El nacionalcatolicisme de la darrera dictadura ha fet un mal enorme per tot l’estat, però especialment a casa nostra, on des de feia més de cent anys s’estaven minant els fonaments de la fe cristiana, una part per defectes i inadaptacions, i una altra per la substitució que es feia de les doctrines papals per tota mena de postulats materialistes, escèptics i nihilistes. Si bé l’Església espavilà a finals del segle XIX, amb Lleó XIII i les seves encícliques a favor d’una doctrina més social, l’harmonització del pensament cristià amb el democratisme i el socialisme quedà estroncada en sec per les catàstrofes del segle XX… I de la falta de sintonia amb l’antiga fe va sorgir l’indiferentisme hedonista de les nostres societats occidentals.

Miraré de fer un final condensat i fulgurant: és innegable la quantitat d’avenços positius que ha produït la ciència en l’estudi del món i de la matèria, però deixar sense cap efecte la dimensió transcendent de l’anima humana, empetiteix i envileix. I, a més, quan a un poble li arriben sotragades importants, si no disposa de grans reservoris de fe, queda en mans de la força bruta (o constitucional) dels seus contrincants. La fe ni es compra ni es ven, però té un poder que ni s’imaginen els pobres agnòstics.