‘Prosèrpina’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Entre les diverses novetats que aquest primer trimestre del 2020 ens ha oferit Vincle editorial, destaca Prosèrpina, el drama en dos actes que l’escriptora anglesa Mary Shelley va escriure a Itàlia durant la primavera del 1820, tot just fa ara dos-cents anys.
La traducció, l’edició i l’extens i complet estudi introductori han estat a càrrec de la catedràtica de Filologia Anglesa de la Universitat de València i brillant narradora Carme Manuel. He de confessar que el seu treball com a traductora sempre m’ha interessat, el qual acompanya amb notables introduccions.
L’estudi introductori ocupa la meitat de les pàgines d’aquest volum, il·lustrat per Aitana Carrasco amb una gran elegància, seguint l’aire de les il·lustracions que ens oferien els llibres del segle xix.
En aquesta introducció Carme Manuel ens dona notícia dels antecedents familiars de Mary Shelley, filla de dos intel·lectuals, la seua relació amb el poeta Percy Bysshe Shelley, la pèrdua de la mare, el suïcidi de persones pròximes, la mort en plena infantesa de bona part dels seus fills, qüestions totes elles que van marcar la seua personalitat i la seua vida. Ens parla de la seua vessant de narradora, poeta, assagista i dramaturga. La situa, per una banda, dins del moviment romàntic anglés i per una altra en el protofeminisme. Hi ha en ella una preocupació heretada de la seua mare per l’educació de les xiquetes.
Els escriptors romàntics sentiren una gran fascinació per la cultura clàssica i en especial per la grega, i no en foren pocs els que dedicaren atenció als mites de Demèter i Persèfone, les Ceres i Prosèrpina dels romans. Mary Shelley no n’és una excepció. Amb anterioritat havia utilitzat el mite de Prometeu per a escriure, el 1818, la novel·la gòtica Frankestein o el modern Prometeu.
En el seu drama en dos actes, Prosèrpina, a diferència d’altres romàntics que s’acostaren a aquest mite com a un fenomen religiós i espiritual, Mary Shelley ho fa amb la intenció de reescriure el mite des d’una òptica femenina i d’alguna manera feminista, anticipant-se a les escriptores del segle xx «que dibuixen la mare com el personatge més actiu i ferotge de la història, capaç d’amenaçar Júpiter i negociar entre la foscor i la llum, la fecunditat i l’esterilitat, per a obtenir a qualsevol preu la companyia de la filla segrestada i condemnada a estar lluny d’ella». La seua fermesa és fonamental per a enfrontar-se a un món simbòlic reflex d’una societat patriarcal on els homes determinen la vida de les dones.
Un llibre que després de dos-cents anys manté una gran vigència.
Prosèrpina, que segons ens diu l’editor, s’ha traduït per primera vegada al català, ens parla del trànsit de la jove des de l’adolescència a la maduresa. Un trànsit que Mary Shelley es va imaginar d’una manera diferent, en el qual la dona controlava la seua vida i el seu destí.
