LA “VELENCIANITZACIÓ” DE CATALUNYA
FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.
Desnaturalització, folklorització, cultura popular de baix nivell i, un cop abaixat el llistó cultural, substitució, castellanització, trivialització i desvalorització del que és propi; tocar-ho tot, engrapar qualsevol cosa sense aprofundir, masegar per estovar i fer més digeribles els missatges subliminals o evidents. Cercar la barreja aigualida, igualar arran de terra per tal de formar una nova societat amorfa i funcionalment analfabeta. És el triomf de la mediocritat i de les masses tot-a-cent, i la mort de la persona elaborada a través de generacions , a partir dels elements autòctons o empeltats que proporciona la pròpia terra. Res a veure amb els invents sociològics d’estats que mai no han aconseguit ser nacions, i per això malden per crear ramats d’ovelles artificials.
Barcelona cada dia és menys reconeguda com a capital del Principat. La distància entre la gran aglomeració urbana i la resta del territori va en augment, tal i com tenien previst polítics i urbanistes addictes al totxo i als polígons industrials. El fals cosmopolitisme dels amants de l’asfalt és més degradant que no pas enriquidor. Si fins fa unes dècades la ciutat conservava el caràcter propi dels seus barris, avui, si no fos per la singularitat d’una part de la seva arquitectura, podria passar per qualsevol altra ciutat mediocre de les nostres latituds. Aquí, la diversitat aporta poc, molt poc, la mà d’obra que falta a una població envellida i prou. I aporta poc perquè el país no té la força que li cal per integrar les noves comunitats més enllà de la satisfacció de llurs necessitats econòmiques. Barcelona no té poder per aplegar, per bescanviar catalanitat com a torna de les aportacions de tots els col·lectius. Tot passa per la castellanització prèvia, que és la llengua del poder, de qui expedeix els papers de residència, de qui té un ventall més gran de canals de brossa-visió. Solament es comparteix la cultura indígena individualment, de manera voluntària i gràcies. Ni l’escola és garantia de continuïtat perquè la vulgaritat s’apodera de les voluntats a través de milions de pantalles.
I les pantalles, que podrien ser eugenèsiques, ens ensorren en la cultura “per a tots”, que és més aviat la falta de cultura, l’imperi de l’estupidesa emès en TDT. Els mitjans catalans de la CCMA són, a dia d’avui, totalment valencianitzats. Les tropes anticatalanistes locals se n’han emparat, i als catalans només ens queden dues opcions: veure i escoltar els mitjans espanyols, tradicionalment anticatalans, o veure i escoltar uns mitjans que ens envien els mateixos missatges de mistificació i de rendició, però en la nostra pròpia llengua. Si durant la Renaixença del segle XIX els nostres intel·lectuals expressaven en castellà allò que era pensat en català, avui passa al contrari: ben sovint es fa una locució en català d’idees adreçades a la castellanització mental i a la renúncia de la cosmovisió pròpia del nostre poble. I això ho fan professionals que dominen poc la llengua, amb unes entonacions robotitzades i amb un accent “tevetresista”, que és un subdialecte del “xava” barceloní, tan celebrat arreu del “territori”. I així, el català xicletós, com un virus, va infectant el que queda de viu en les diverses parles catalanes, més genuïnes com més lluny són de la Ciutat Comtal… i dels receptors de televisió.
És el triomf i la desgràcia dels mitjans de comunicació de masses i de l’ensenyament universal i obligatori: al final tothom parla igual… de malament. Les mateixes expressions, les mateixes paraules, els mateixos gestos i el mateix accent. Una cosa híbrida que aviat s’abandona pel castellà, llengua imperant dins l’ànima de la majoria dels nostres conciutadans. Què en queda de lluny la infància, quan podies escoltar aquelles converses d’en Sidro Roura, en Jaume Llagostera i en Quim de Can Brugats, una delícia per a filòlegs no-normatius, un català que semblava barreja d’occità i euskera pels seus ressons. I el parlar harmònic de les dones, que se les entenia més per la cantarella que no pas pels mots. Que lluny quedaven, llavors, Barcelona i TV3.
