‘L’alé de la vida’

21 / gener / 2020

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat

L’escriptora de la ciutat de València Teresa Broseta és coneguda i reconeguda pel públic i per la crítica especialitzada com una autora de literatura infantil i juvenil, encara que també conrea el teatre i la narrativa per a adults. Aquesta dèria que patim d’encasellar un escriptor en un gènere literari fa que un nombre considerable de lectors acabe deixant de costat obres d’un interés més que notable. Teresa Broseta, els darrers mesos, ha tornat a publicar una novel·la històrica, L’alé de la vida (Vincle editorial, 2019). Recorde gratament l’aparició l’any 2008, en Brosquil edicions, d’Ayrin de les Alcusses.

L’alé de la vida se situa en el segle xvi entre la pedrera de Carrara, la ciutat i república de Florència i la ciutat eterna, Roma. Un relat de rebel·lia on el protagonista, Piero, es nega a acceptar un destí que li ha estat decidit fins i tot abans que nasquera; una història d’amor entre dos homes que naix de l’admiració, una passió que desemboca en el desig i la consumació carnal.

El fill petit d’un pedrapiquer de Carrara sent que la vida dura i brutal que porten el seu pare i els seus germans no és feta per a ell. És un xicot sensible i, a pesar del món que l’envolta, on les dones viuen per a procrear i aguantar els borratxos dels seus marits, encara té el cor pur i la secreta ambició de ser escultor.

Un dia fuig de la pedrera a la recerca d’un mestre, Michelangelo Buonarroti, perquè aquest li ensenye les claus de l’ofici. L’ha conegut en la mateixa pedrera, on el geni va treballar junt amb els pedrapiquers buscant la peça de marbre que continguera en el seu interior una escultura.

Piero se’n va a Roma i, després d’unes dures setmanes rodant per la ciutat a la recerca d’un míser rosegó de pa, troba  l’artista a la Capella Sixtina.

Miquel Àngel és un home esquerp, solitari, malcarat, amb un caràcter explosiu, però Piero és pacient i els dos homes s’acaben enamorant.

Teresa Broseta ens oferix un relat circular en què el principi i la fi es donen la mà. Escriu amb una prosa elegant, un llenguatge àgil i una gran càrrega lírica. No oculta ni estalvia al llarg de la narració situacions, sensacions i sentiments, per més crus que aquests siguen, però ho fa sense morbositat.

És una història d’amor homosexual entre un xicot i un adult. També és la crònica d’una relació entre un aprenent d’artista i un geni de l’escultura i la pintura. El marc, l’aula, és la Capella Sixtina mentre Miquel Àngel pinta els frescos del sostre.

Una novel·la intensa que ens descobrix que en l’art la mirada, si no ho és tot, almenys és una part fonamental de la creació.

Un llibre que ens ensenya que mai no ens hem de conformar si el nostre cor ens diu que els nostres somnis són possibles.