‘L’esperit del temps’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Jo soc un ignorant que a penes sé que existisc, però hi ha qui afirma que el temps és un invent humà, la divisió en porcions de l’eternitat des d’un punt on se situa un abans i un després; que només som temps i que el temps, mentre aspirem a l’eternitat completa, ens acaba devorant. Que cada període de temps té el seu esperit, un esperit amb el qual podem coincidir o no. Un esperit que, com un vent ens serà favorable en la nostra navegació o s’alçarà com un escull terrible que ens farà naufragar i perir.
Cal estar sempre en guàrdia front a l’esperit del temps, ja que mai no ens eximirà dels nostres errors individuals.
Sobre aquesta idea del filòsof alemany Ernst Jünger, l’escriptor valencià Martí Domínguez ha escrit la novel·la L’esperit del temps (Proa, 2019), que li ha valgut el Premi Llibreries Valencianes que atorga el Gremi de Llibrers de València.
A finals de la dècada dels quaranta del segle passat, en la desapareguda Unió Soviètica, un oficial mèdic austríac fet presoner en el front de l’Est, és obligat, durant el procés de desnazificació, a escriure sobre el seu passat. El que és una obligació acaba sent assumit pel personatge com una necessitat vital.
Escriu sense subterfugis, utilitzant la pàgina en blanc com un espill on es mira i es retroba en diferents etapes de la seua vida. El resultat és una narració en primera persona que s’inicia a Viena just abans que Àustria siga annexionada al Tercer Reich alemany. Prové d’una família burgesa i culta, antisemita, que creu profundament en una nació pura. La figura del seu pare, la seua autoritat moral, és un referent al llarg de la seua vida.
El protagonista és un científic interessat, des de la seua adolescència, en la biologia i les teories darwinistes. Membre del Partit Nacional Socialista, acaba posant al servici de l’argumentari polític del partit les seues investigacions, les quals acabaran convertint-se en un puntal de les pràctiques nazis.
Martí Domínguez, amb ofici i mestria, reflexiona sobre l’ètica i la moral d’una societat que ha estat humiliada i ferida i que se sent seduïda per un discurs supremacista, racista, de culte a la personalitat, autoritari i militarista.
Ens detalla amb precisió el procés en què la raó i l’ètica són capgirades com un calcetí. I en què la situació resultant acaba beneficiant els interessos i les ambicions d’uns individus que de vegades callen i altres acaben justificant la baixada als inferns.
L’esperit del temps és una narració ben documentada. Un relat cru, intens i extens, escrit amb una prosa àgil, amb un discurs diàfan que dota el text d’una gran amenitat. Un relat amb pulsió cinematogràfica que ens invita a reflexionar sobre la condició humana i el depredador cruel, territorial, que s’oculta sota una aparença civilitzada.
Però l’esperit del temps també és capaç de fer que la societat, després d’haver salvat l’abisme, siga capaç de readmetre, de rehabilitar i fins i tot de premiar a gran part d’aquells que encoratjaren i justificaren les accions dels botxins.
