CANVI CLIMÀTIC: TEMPS NATURAL I TEMPS HISTÒRIC
FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.
Deixo clar, de bell antuvi, que jo crec en el canvi climàtic perquè ho diuen els periodistes, els científics i els diletants a cada instant que el temps atmosfèric no es comporta segons les expectatives humanes, que és molt sovint des que tinc us de raó. Quan era petit també passava, però ja no me’n recordo: la meva memòria no abasta més enllà del darrer Telenotícies. Però, sobretot, el que passa és que no vull romandre eternament fora del ramat, com em passa tantes vegades respecte a tantes qüestions: fora del ramat comú i d’aquell més selecte criat a les pastures de les acadèmies.
Ja hem pujat un grau i mig –diuen- respecte a la temperatura mitjana del planeta des que hi ha mesures regulars (i abans?). Anem massa calents, i d’aquí a quatre dècimes més es desllorigarà tot. Ho han dit per la tele. Tot anirà a can pixa, i haurem d’anar a agafar les Golondrines al Tibidabo. Al mercat comprarem escamarlans d’Olot i ens haurem de capbussar per poder visitar la Seu de Lleida. D’aquí a quatre dies no hi haurà catalanisme perquè Catalunya serà territori subaquàtic: una nova Atlàntida, hi haurà més lluços que catalans. Potser no serà d’aquí a quatre dies, sinó més tard, però serà, ens hem condemnat al CO2, a l’NH3, a l’O3, al CH4 i a moltes més porqueries que excreta la naturalesa humana inserida dins la Naturalesa més grossa. Ja no hi soms a temps. I es veu que hem condemnat per sempre més el futur dels nostres néts, de la mateixa manera que els nostres avis ens van abocar al suplici urbà quan van baixar de les muntanyes pirinenques, on avui l’ós bru fa de les seves entre els pocs ramats que hi queden, perquè l’aposta de l’home sempre és més ciutat, més polígon, més naus industrials i l’espai natural, degudament domesticat i senyalitzat, és un parc suburbà que visiten les masses cíviques (sovint molt poc cíviques), xicletoses i diglòssiques, mentre que tota vida originària i indòmita va reculant: l’home, per a viure, foragità les feres; avui les feres, sota l’impuls d’ecologistes dogmàtics (abans, comunistes convençuts), fa fora la gent… fins que un dia un llop o un ós en faran una de grossa a expenses d’algun turista.
La informació sobre les coses del clima són, avui, pura campanya de propaganda agressiva on allò que compta són les dades impactants. Es tracta d’una nova causa per alimentar els esperits damnats per la caiguda soviètica i l’indecent capitalisme dictatorial en què va derivar el maoisme. Calen nous ossos per rossegar (com els óssos rosseguen xais i cavalls als boscos pirinencs). Calen temes espinosos, injustícies per denunciar, proves de la perversió del sistema per anar fent currículum els batxillers que demà tallaran el bacallà… ens acabaran obligant a tots al veganisme, a l’hamburguesa de pastanaga. És l’aliment de la nova esquerra per poder presentar-se a l’opinió pública no massa esprimatxada. L’opinió, però, ha de ser prèviament marinada als instituts i a les universitats on l’hegemonia dels professors marxistes o amarxistitzats és majoria absoluta, i s’autoregenera per endogàmia i selecció manual periòdicament. Uns professors –i uns textos- que preparen el futur adult per abominar d’uns crims històrics i, en canvi, són comprensius amb altres de tan horrorosos o pitjors, justificant-los en el fet que calia vèncer reticències de burgesos, contrarevolucionaris, reaccionaris, fatxes o enemics del poble per tal de poder implantar paradisos socials, igualitaris, lògics i perfectes.
Però això ha deixat de ser una causa útil i el més o menys revolucionari, el més o menys antisistema, el més o menys mediocre que se sent cridat a ajudar la societat (funcionari, líder frustrat, abduït, vividor), necessita causes! causes!! causes!!!
A la nit, els vegetals respiren, no fan la fotosíntesi, és a dir que no produeixen O2, sinó que produeixen la molècula assassina!!!! CO2 Ahhhh!!!! i no ens diuen res els homes i les dones del temps!!!! Les plantes, quines bandarres: el que et donen de dia t’ho prenen de nit. Llavors què? Que els boscos juguen un paper important en el cicle de l’aigua, sí, i si desforestes passa com en molts indrets de l’Àfrica: que provoques sequeres cròniques i sòls infèrtils. Absoldrem, doncs, el regne vegetal. Però mantinguem-lo sota vigilància.
Però és que fa falta terres de conreu. Per què? per alimentar una població creixent, desbordada, que els seus països no poden garantir una vida digna: la que vol tothom que queda atrapat per la televisió o per les pantalles dels seus telèfons mòbils. Àfrica i Àsia pateixen de superpoblació, cosa que incrementa la pressió sobre el medi que els ha de sustentar i els impel·leix a l’emigració quan les expectatives vitals de consum són minses. Tota migració sobtada produeix tensió entre els acollidors i patiments entre els desplaçats. I si disposes d’un estat per poder regular l’arribada i coordinar la integració, rai. Però si no el tens (com passa a Catalunya), tens un problema, i gros.
Si 8.000 milions de persones (i el nivell seguirà creixent gràcies a la xarxa de la capital-social-cristiano-democràcia ajudadora i acollidora), si tota aquesta gent ha de tenir un nivell de vida assegurat com el que vull per a mi i vostè vol per als seus, llavors el problema és d’abast mundial i, tal i com ho tenim muntat, no ho aguantaran ni el planeta (tal qual és avui) ni els sistemes econòmics depredadors. El problema el té la humanitat, no pas el planeta. Ell sí que rai: seguirà allà al centre veient com els altres planetes el volten per sempre més… o no. Bé, seguirà girant, com en aquella cançó de Jimmy Fontana.
Si la tecnologia no arranja tot allò que ha malmès, anem aviats. Ara tot serà elèctric. Depèn, doncs, de com es fabriquin els quilowatts. El govern espanyol va penalitzar la producció fotovoltàica d’autoconsum i ara acaben de patrocinar una cimera sobre el canvi climàtic: cinisme còsmic en el país del sol. D’aquí a quatre dies en hi obligaran, a posar plaques solars i a canviar-nos de cotxe. Tot anirà al ritme que marquin les empreses-vampir que distribueixen el llum i les que fabriquen les andròmines. Mentrestant es construeixen parcs eòlics horrorosos que ningú no voldria tenir davant de casa. O potser sí, perquè la majoria de llars no té més horitzó que un edifici, un carrer ple de cotxes o una via ràpida. Som ramats urbans premuts, xucladors d’energia i emissors d’enormes quantitats de ventositats, que s’uneixen a les dels animals de granja, per incrementar l’efecte hivernacle, tot empudegant el món. Ah! el problema són les llufes de les vaques… i les de 8.000 milions d’humans?
L’Home i la Terra no són subjectes divergents, sinó un ecosistema integrat: l’home dins la terra (i de vegades, a fora, dins d’un coet). La terra, però, és el tot i l’home un element derivat que s’està fent incòmode per a la resta de components que, malgrat l’aparent quietud, sempre maquina en perpètua variació (diguem-li evolució, si ens entenem millor). Tot i això, i com a fill de la Naturalesa, l’home i les seves accions transformadores formen part d’aquest sistema. L’home d’avui sacrifica tot l’entorn natural a la seva economia àvida de matèria i d’energia, amb una força i una velocitat inusitades, com mai s’havia conegut ni en les èpoques dels grans sauris i que en tan sols un segle està desdibuixant el planeta a la manera dels cataclismes sísmics i els lentíssims moviments geològics. Tot molt natural (repetim: l’home és naturalesa), tot molt mesurable i previsible. Però a tota pastilla.
L’home accelera els canvis causats per la climatologia, però des de 5è d’EGB em van ensenyar que vivim en un període interglacial (posterior a la quarta glaciació) caracteritzat per unes condicions més benignes per a la vida animal i vegetal, i per a la proliferació de la bèstia humana, i que els mamuts van acabar morint de calor. Llavors, el mestre i nosaltres vam deduir que l’era càlida podia accentuar-se encara més, pel fet que el Sàhara –segons l’arqueologia- havia estat zona temperada, i no àrida, feia alguns mil·lennis. Així, Nietzsche, guillat però de visió clara i penetrant, tenia raó quan sentenciava: «el desert creix!». I seguirà creixent si així ho determinen les lleis universals! I molt de temps després el món es tornarà a refrescar fins que les glaceres arribin al mediterrani, i així seguiran solcant la terra i esculpint llur relleu. Com ha estat sempre. L’home pot accelerar els processos –diuen-, però no els pot pas aturar. Perquè el món, tal qual el coneixem, és un fotograma i prou dins l’etern llargmetratge de la història natural.
El domini de la naturalesa és il·lusori, i sempre hi ha un preu a pagar. L’home-titànic és un devorador d’energia destinada a incrementar el moviment de rodes, de dades, de coneixements, tot al servei de la proliferació demogràfica i a l’acumulació de riquesa simbòlica representada pels diners i els apunts bancaris. Una velocitat exposada constantment a l’accident, a la fallida, a la ruïna, al desastre humà i ecològic. I no hi ha marxa enrere en aquest estil de vida que tendeix cap a l’infinit (sondant l’univers amb màquines de fotos) i cap a l’etern (la medicina que tendeix a fer-nos immortals). No té aturador perquè ningú no està disposat a renunciar a la seva part del pastis, a la seva llar climatitzada, al seu cotxe, al seu mòbil, etc. Ans al contrari: hi ha una cua de molts milions de persones reclamant, ni que sigui, les molles de les nostres afartades.
Haurem de refiar que nous enginyers cerquin solucions als problemes originats en el passat per altres tecnòcrates com ells. Però sense deixar que s’aturi l’espectacle! Perquè les societats industrials basades en el consum s’aguanten gràcies al moviment continu, en l’estrena constant, en l’eterna joventut: en la mentalitat fàustica que, recordem, va vendre llur ànima al diable.
Mentrestant el clima seguirà variant, com ho ha fet sempre, seguint els seus propis cicles dins del cosmos, influït per tot allò que forma part de l’ecosistema terrestre i també per causes extraterrestres. Amb homes (i dones) o sense ells, seguirà havent-hi diverses menes de vida mentre es mantinguin les condicions per tal que aquesta proliferi. Per tant, quan l’espècie humana s’hagi extingit, altres fenòmens seguiran causant canvis en el clima i en el relleu. Seguirà havent-hi sequeres o pluges devastadores, nevades immenses i glaceres, o insectes que causin devastació de boscos sencers. Seguirà havent-hi alguna mena d’herbívors i de carnívors que, amb els seus pets, crearan núvols de gasos pestilents i es faran grans forats a la capa d’ozó. I a l’entorn d’això: no serien els vents intestinals expel·lits pels dinosaures els autèntics culpables de la seva extinció? Caldria que els científics s’apliquessin a estudiar-ho, hipòtesis més descabdellades es fan córrer com a certeses acadèmiques.
Seguirà passant tot això, però nosaltres ja no ho veurem sota les limitacions carnals i temporals que ens defineixen, perquè alguns microbis resistents als nostres antibiòtics s’hauran apoderat de la terra. O això els semblarà a ells (als microbis) que, com nosaltres, hauran cregut arribar al cim de l’escala evolutiva. I un rave!
