‘Ombres vegetals’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
El poeta de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Àngel Martínez Moreno ha editat el que és el seu cinqué llibre de poesia, Ombres vegetals. L’any 2013 s’estrenava amb Llindar de la terra de dracs, un llibre que obriria una trilogia conformada a més per L’atanor de l’alquimista (2014) i Si esperes un miracle (2015). L’any 2016 els tres llibres es reditaren en un sol volum sota el títol d’Aplec de dracs, alquimistes i miracles. El 2017 aparegué Desig de carn entre els versos.
El seu cinqué llibre, Ombres vegetals, a l’igual que els anteriors ha estat publicat per Neopàtria, l’editorial valenciana especialitzada en poesia. Aquest darrer any, aquesta empresa d’Alzira ens ha oferit títols d’un interés contrastable, com ara Oliverar de l’aire, de Josep Igual, Un tros de cel a les butxaques, de Vicent Nàcher, El perfum del llorer, de Maria Victòria Secall, Escrits sobre les dunes, de Lluís Ferri, o La dona del bosc, de Miquel Català.
En Ombres vegetals, Àngel Martínez Moreno ens oferix una col·lecció de cinquanta poemes dividida en tres apartats: L’ombra del xiprer, amb deu sonets de vers blanc, un dels quals isabelí; L’ombra del lledoner, amb trenta-cinc poemes de vers lliure i d’extensió diversa; i L’ombra del baladre, amb cinc poemes de vers lliure.
Cada títol de cada apartat entre parèntesi oferix una mena de suggeriment en què ens assenyala algun aspecte de les bondats de la fusta i per a què s’utilitza, i que ens dona pistes dels versos que ens trobarem tot seguit. Així, el xiprer té una fusta perfumada que servix per a fer mobles resistents i delicats, com els deu sonets que conformen l’apartat. La fusta del lledoner servix per a fer eines per al treball al camp, eines resistents per al combat diari. I per últim, el baladre de flors tan belles, però que guarda en la seua saba un perillós verí que aturarà el nostre cor.
Àngel Martínez Moreno, des de la maduresa personal i l’ofici ben aprés de constructor de versos, fa interessants reflexions sobre la vida i els paranys i esculls amb els quals anem ensopegant; sobre el pas del temps, la mort i els buits que ens va deixant; sobre la creació poètica, sobre la memòria…
Realisme de caràcter intimista, brillant, on l’autor ens mostra una gran capacitat per a evocar, per a crear en un moment determinat atmosferes, per a descriure amb una aparent senzillesa l’espai que l’envolta, però entre línies en realitat ens va detallant l’estat d’ànim del poeta, com ara en el poema Creïlles i cebes que grillen.
Hi ha també, però, un cert desencant, gens nociu, i una ironia producte de la mirada sagaç i experimentada d’un home que ha rebut amb enteresa els colps baixos que li ha propinat la vida.
Els versos, diu Àngel Martínez, «no són la vida ni molt menys. / Potser són aixoplucs que ens mantenen / a recer de les misèries / que ens desintegrarien».
Un llibre a tindre en compte d’un poeta que paga la pena descobrir.