Ara sí?

Pedro Sánchez va convocar eleccions per tal de sortir-ne reforçat. Així pensava conformar una majoria parlamentària que li facilités tirar endavant la formació de govern. Lluny d’això, els resultats el van abocar a una major precarietat.

Tant socialistes com podemites van fer curt. La interpretació de les enquestes i dels sondeigs després no es van traduir en els diputats que pronosticaven. En canvi, a Catalunya el moviment independentista es va veure reforçat clarament.

Pedro Sánchez a la mateixa nit electoral va estendre la mà a tothom, va demanar generositat política i s’adreçava a qui no fos intransigent, tot donant a entendre que aquest cop formaria govern, peti qui peti. Significatives foren les paraules finals de la seva intervenció:

“A aquesta crida, perquè no depèn només del PSOE sinó que els espanyols a les urnes ens han dit que volen que depengui de diferents formacions polítiques, cridem a tots els partits polítics, excepte a aquells que s’autoexclouen de la convivència i sembren el discurs de l’ odi i de la antidemocràcia.”

A qui adreça aquesta crida, realment? Qui són aquests que “s’autoexclouen de la convivència i sembren el discurs de l’ odi i de la antidemocràcia”: l’extema dreta, l’independentisme català? En qui pensa realment?

Hi haurà part de l’independentisme nostrat que farà seva la crida, per motius purament  ideològics? Ara sí?