120+35+13+8: LA SUMA QUE SÁNCHEZ NO FARÀ
ALBERT RIERA | @albertriera.
Com a resum de l’anàlisi de la nit electoral proposo la suma d’escons que encapçala aquest article i que Pedro Sánchez hauria de contemplar molt seriosament a partir d’aquesta mateixa nit. La suma dona majoria absoluta: 176 diputats.
També és veritat que d’altres combinacions podrien donar aquesta quantitat, o fins i tot més elevada, però certament la seva possibilitat de realització és molt utòpica. La gran coalició PSOE+PP és impossible per al PP –potser desitjada per al PSOE- perquè Casado no pot regalar el paper de líder de l’oposició a VOX; la coalició PSOE+C´s és clarament insuficient; la suma de les dretes arriba només a 151 diputats, i la de l’esquerra als 158, també del tot insuficient.
Davant de tot aquest panorama de major inestabilitat, el guanyador de les eleccions hauria de contemplar seriosament l’única suma que li podria donar rendiment polític; això és, el suport polític de Podemos + ERC + JxCat: majoria absoluta.
La seva posició intransigent amb Catalunya, la tàctica de miopia política convocant noves eleccions en plena sentència dura del Tribunal Suprem, les reiterades negatives al diàleg amb el govern i els partits independentistes catalans, la seva tibiesa o despreocupació en relació a una creixent confusió de poders de l’Estat, només li ha portat al desastre polític de guanyar unes eleccions havent perdut diputats, quan les havia convocat per guanyar-les.
El PSOE de Sánchez ha volgut ser igual a la dreta nacionalista espanyola, fent major d’edat la ultradreta i ressuscitant el PP més ranci. Ha volgut ser còpia de la dreta per por, per covardia, per irresponsabilitat, per miopia… o simplement per impossibilitat de ser ell mateix. Cal recordar d’on ve Sánchez, després de la seva defenestració per no donar suport al PP de Rajoy.
Sánchez s’hauria de plantejar un viratge històric del PSOE: tornar a la centralitat política i assumir les tesis del progressisme europeu, que anteposa l’estratègia a la tàctica si es tracta de consolidar un model d’Estat que, avui per avui, a Espanya està en caiguda lliure.
Sánchez hauria d’aglutinar aquest canvi històric i hauria de confegir un govern amb Podemos que tingués com a prioritat resoldre el problema català que, no ens enganyem, ha estat l’únic i exclusiu tema d’unes eleccions generals.
Un govern que hauria de tenir com a principal full de ruta el diàleg amb els partits independentistes a canvi del seu suport extern al govern, que hauria d’anunciar la immediata amnistia per a tots els presos i exiliats polítics, la retirada de les euroordres, l’acceptació d’un relator per a definir una mediació internacional i la creació d’una mesa de diàleg per al diàleg sense condicions ni prèvies ni vetades.
Tornem a l’inici de tot plegat i tanquem el cercle. Aquest inici no és cap altre que el retorn al punt de partida, al setembre del 2005, quan el president socialista del govern espanyola, José Luís Rodríguez Zapatero, va prometre que acceptaria i respectaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Després van venir les tisores d’Iceta, el “cepillo” de Guerra, les retallades del Congrés de Diputats, els recursos de PSOE i PP i, sobretot, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010.
El PSOE ho va embolicar tot, i ara té l’oportunitat de desfer l’embolic en què ens trobem instal.lats des de llavors. El PSOE es va deixar arrossegar pel PP, després del C´s i corre el risc de fer-ho ara per Vox.
A la nit electoral és tradició que els partits, de portes endins, agafen paper i llapis i comencen a fer sumes i restes. Aquesta nit no serà diferent. I la suma que li caldria fer al PSOE i a Sánchez seria aquesta, si no vol ser engolit en una “amarga victòria”, com el seu antecessor Felipe González.
Albert Riera i Pairó ha estat diputat al Parlament de Catalunya
