ELECCIONS ESPANYOLES I INGENUÏTAT CATALANA

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.

No estem en guerra –encara–, però el clima entre els imperialistes espanyols i els nacionalistes catalans és bel·licós. I no ho dic pas per les baixes causades darrerament entre les files dels contenidors d’escombraries i altres elements urbans. No. La bel·ligerància de les institucions estatals ha portat al segrest de polítics triats democràticament per fer la feina encomanada, i d’un nombre creixent de ciutadans detinguts i empresonats per exercir el seu dret de manifestació i de protestar contra les obtuses accions de revenja de tot l’aparell politico-judicial d’un estat que amenaça ruïna, perquè es basteix sobre una nació imaginària que mai no ha existit. Solament s’aguanta a base d’assalariar esbirros i d’escampar ignorància i odi a través dels mitjans de comunicació entre una població no acostumada a pensar i sí, massa, a l’irracional crit racial… i al mam.

No és que estiguem en guerra, però si no en som plenament conscients que tot el que és estat espanyol ens la té declarada (molt abans de l’1-O!), llavors pecarem d’una ingenuïtat que fregui el suïcidi. Alguns pensen que no se’ns ha perdut res a les “cortes” espanyoles, i en bona part tenen raó: una minoria catalana, ni que sigui sumada a una de basca, i gallega, i canària, mai no pot ser determinant d’uns partits espanyols que tanquen i tancaran files, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, per tal que no se’ls esguerri el negoci, i perquè són, en essència, hereus d’aquells regeneracionistes que mai van aconseguir la degeneració d’una cosa que era i és corrupta des del naixement. Han de salvar el que queda de l’imperi. Tenen dins la ment una Espanya peninsular que mai seria el mateix si perden el triangle nororiental. Mai han tingut els catalans com autèntics espanyols, malgrat els esforços d’alguns homes de la Renaixença, i mai han volgut donar-nos massa corda, com un gos de qui hom es malfia, perquè quan pot demostra les ganes de deseixir-se, però imprescindible per la seva capacitat de trobar tòfones en forma de contribucions, impostos i plusvàlues.

De fet, a les “cortes” no se’ns hi ha perdut res, i podríem decidir per l’abstenció: com aquells que, a les festes cortesanes “brillen per la seva absència”. Seria una opció molt racional. Però estem, gairebé, en guerra. Nosaltres no l’hem declarat, tot va començar per la mania d’anar a votar per tal de saber què vol el poble en matèria d’estructura estatal. No l’hem declarat però ja portem una bona tirallonga de ferits, empresonats i exiliats. És a dir, que l’Espanya oficial SÍ que està en guerra amb nosaltres, atonyinant-nos en funció de les seves lleis i negant-nos el dret a determinar quin estat ens ha de governar. Tot això, els totalitaris espanyols transvestits de demòcrates ens ho neguen apel·lant a… la constitució!!!!

Heus aquí on podria tenir alguna justificació pagar alguns catalans per acudir a les sessions de les “cortes” a donar guerra. Haurien de saber, de bell antuvi, que el procés que es va seguir per parir aital andròmina jurídico-política la fa nul·la de tot dret. No sabem per què? És molt greu, si hom vol lluitar i no sap quins són els punts de l’enemic on cal apuntar. Ells diran que fou aprovada en referèndum (toca ferro!) el 6 de desembre de 1978. Però si el que et fan acceptar va ser precedit per un reguitzell d’irregularitats i de pressions externes, pots dir que allò fet ha estat fet lliurement? Fins algun dels pares de la constitució ha reconegut anys després que “van fer el que es podia fer”. Certament, se sortia d’una dictadura i era millor allò que no pas haver de fer com el 20 de desembre de 1973. Es tractava d’una lluita de febleses i tothom va tenir que cedir, també bascos i catalans amb l’article 8, amb la inviolabilitat de l’hereu putatiu de Franco (mai es va referendar la monarquia, que apareixia encaixonada i intocable dins el Títol II), amb el 155, que com podem comprovar encara els catalans en matèria d’ordre públic, a TV3 i a altres competències sensibles, permet al poder central fins anul·lar una autonomia a partir de motius imaginaris, com ha estat el cas del referèndum de l’1-O o l’actual obsessió dels postfranquistes espanyols (Vox, C’s, PP, PSOE, Podemos) per fer voleiar l’espantall d’un article que podria ser –llavors sí– l’origen d’un enfrontament armat entre les forces de coerció espanyoles i escamots de defensa popular catalans.

Però anem al gra, un gra que he escampat en multitud d’ocasions i que no veig que germini potser per les meves mancances retòriques… o perquè, simplement, no ho consideren prou substanciós aquells que es troben en disposició d’entendre i de fer. El gra l’exposo sense més clofolles: A) Les eleccions del 15-J de 1977 no van ser convocades com a “constituents”, sinó com “generals” per triar diputats i senadors. Llavors, podien fer qualsevol cosa excepte una constitució. Podríem dir que els votants donaven permís per tal d’estudiar la reforma de la casa i fer canvis, però no pas per construir una casa de bell nou: per això cal avisar i discutir com es voldria fer la casa. Els partits de l’oposició democràtica van avalar l’operació (així, en endavant, els partits sorgits del franquisme esdevenien “demócratas de toda la vida”, ho recordeu?). Bé. No es fa una constitució si no es convoquen eleccions a “cortes” constituents. B) No es va acceptar la inscripció de cap partit republicà fins després de les eleccions, tampoc ERC. El seu secretari general, Heribert Barrera, liderà una llista ambigua (Esquerra Catalana) que havia inscrit com a “partit fantasma” el Partit dels Treballadors (PTE). ERC hauria de ser el partit més interessat a fer servir aquesta veritat històrica per barrinar una constitució il·lícita. C) Hi va haver 41 senadors de designació reial, una barreja de progres i fatxes reciclats, però el que és indiscutible és que aquesta mesura és totalment antidemocràtica. I el senat jugava un paper essencial en l’elaboració d’aital engany constitucional. Només això ja seria prou per tombar una manegada de proporcions colossals, solament possible en un país on la unanimitat la formen els ignorants i els aprofitats: uns amb urgència per manar i els altres per blanquejar llurs blaves camises. D) Milers i milers d’exiliats per tot el món, i els seus descendents, no van ser convidats a participar en el frau de les “cortes autoconstitucionales”. E) Ho han reconegut pares de la constitució, com hem dit: “vam fer el que es podia fer”, és a dir, no pas el que volien fer els representants del poble, se suposa. Qui decidia què es podia fer i què no? L’hereu putatiu de Franco? Un grup de generals a l’entorn d’una ampolla de Soberano?

I a tot això, dirà la història que la constitució espanyola de 1978 ha estat “dolenta”, un mal instrument? No, en absolut. A partir d’aquestes normes l’estat espanyol ha viscut un període marcat per una línia ascendent en l’economia, no tant quant a cultura i qualitat social perquè s’ha vist, de seguida que ha ressorgit el problema catalán que l’ànima feixista inculcada pel franquisme entre 1936 i 1975 rebrosta i es retorça, deixant de banda la moral democràtica profunda que l’espanyol mitjà desconeix, i solament té a la boca per condemnar presos polítics i negar la voluntat d’un poble, com el català, que no és el seu, malgrat els intents per “nacionalitzar-nos”. En els darrers temps, molts espanyols (sobre tot els seus titelles polítics) tenen la “Democràcia” a flor de boca, però mai sincerament dins del cor, mai dins l’esperit. Quan has d’empresonar gent perquè organitzen votacions que no et convenen a tu o a la constitució, vol dir que tu i ella teniu un problema, i gros. No s’acaba amb la voluntat d’una nació empresonant els seus ciutadans, sinó estudiant reformes, nous acords (New Deal?), adaptant la legalitat de les coses a la seva realitat, i no al contrari, perquè la realitat és mutant i no val per aquest segle el que valia per a l’anterior. I si la constitució no es vol reformar, caldrà atacar-la de front i deixar-la tal qual és: una barreja de coses bones i de coses lletges. Lleig és l’article 8, lletjos alguns articles del Títol II, i alguns altres articles com el 155, introduït pels elements reaccionaris d’aquelles corts de 1977 i pels proxenetes amb pistoles que els van “inspirar”. F) A cap dels partits que hi concorregueren se li va acudir discutir la legitimitat de l’estat que les convocava. Un estat sorgit l’octubre de 1936 on Francisco i Nicolás Franco adulteraven una decisió de la Junta de Defensa Nacional dels militars colpistes per encimbellar el general africanista com a cap del govern i del nou estat antirepublicà. L’única llei que va consolidar aquest estat –i liquidar el republicà– fou la llei de la força, la llei de la selva, i d’aquella barbàrie emanaria tot poder posterior: el règim franquista, que sense cap ruptura es va fer evolucionar cap a una minsa democràcia constitucional que deixaria en la impunitat tots els crims de la dictadura, prop de 200.000 assassinats POSTERIORS a la guerra. Els partits democràtics, i sobre tot els no democràtics (feixistes i comunistes) van avalar l’operació a l’espera d’alguna quota de poder.

Així doncs, quin seria el sentit de votar representants catalanistes (el catalanisme ha tendit sempre a la màxima llibertat del nostre país, així doncs, el prenc, avui, com a sinònim d’independentisme). L’únic sentit que pot tenir –a part de repetir el mantra d’una negociació que no es produirà si els catalans no adquirim posicions de força i de contraatac– és posar de manifest, des de les cambres espanyoles, adreçant-se a tot el país, com de fraudulent va ser el “procés constituent”, i que aquella rampoina on els “exfranquistes” eren majoria, avui ja no ens serveix d’eina de governança, que més aviat ha estat una font de desgast d’energies i d’enfrontaments amb els poders centrals per la immensa quantitat de recursos d’inconstitucionalitat amb què els governs espanyols han segat l’herba als peus de les institucions catalanes perjudicant la fluïdesa del govern català i en molts casos l’entrada en vigor de lleis avançades destinades a beneficiar tots els ciutadans i, sovint, als més vulnerables per motius econòmics i socials. En resum: el sistema constitucional espanyol actual és una nosa que frena el progrés de la societat catalana, i no és estrany: va ser copiat del sistema estatutari republicà que es demostrà inútil per millorar la coexistència catalano-hispana. Recordem que un recurs d’inconstitucionalitat sobre la Llei de Contractes de Conreus, el 1934, provocà la proclamació federalista de Dencàs-Companys, destruí tota confiança mútua i aplanà la conspiració cívico-militar que desembocaria en el pronunciament del 18 de juliol i l’inici de la guerra. Què passa amb Espanya? Tant li costa aprendre del passat? O és, simplement, que està disposada a repetir la història perquè, sense guerra i assassinats, no hi ha Espanya? Potser és això. La seva constitució, com hem vist, és feta de la violència i la repressió que li van preservar en el seu articulat els que van guanyar la guerra. I la seva democràcia… a la vista tenim què pot donar de sí. Si és que votar té algun valor en aquesta jungla de goril·les, denunciem-ho a les “cortes”!! Contínuament, com fan ells omplint-se la boca esdentegada d’una “democràcia” que només existeix en el ressò de les seves falòrnies.