JAUME MOLSOSA.

No m’agrada gens citar-me, però avui no me’n queda una altra. El dia 15 de setembre jo mateix escrivia en aquest bloc sobre una vaga general a Catalunya: “I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho”. Ara, l’ex-conseller Comín ho proposa i diu, molt encertadament que “el preu de la independència el posa l’Estat” i que si el preu és sacrificar l’economia, també la nostra, no tindrem altre remei.
Sense despentinar-se, surt del cau la senyora consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, i etziba que “no podem pensar en perjudicar-nos a nosaltres mateixos”. I doncs què, amiga Chacón, continuem pensant que Espanya ens concedirà la independència resant a la mare de déu dels babaus? Que ens sortirà gratis? Potser es tracta de triar: el cost serà en euros, o en garrotades i potser vides? És cert, com diem Comín i jo (i disculpi’m senyor Comín) que l’economia és una de les poques armes pacífiques que tenim els catalans davant d’una Espanya armada de guardiacivils disposats a obrir-nos el cap a cops de porra. Tan difícil és de veure, benvolguda Chacón, que a l’enemic ni aigua, i molt menys euros? No hi falta el republicà Bosch que, en una reacció escagarrinada, diu que “el que hem de fer des del govern de Catalunya és acció. Per exemple, ahir vam nomenar tres nous delegats del govern de Catalunya…”. Això, a Madrid, no els fa ni pessigolles. Si tota l’acció que prepara el Govern és aquesta ja ens hi podem anar posant fulles, perquè a l’altra banda l’inefable Borrell és un guardiacivil prou eficaç. Després de veure com les seves joventuts defensen la revolució maoista ja no m’estranya res d’ERC.
Senyora Chacón, espero no haver-li de donar una lliçó per tal de que aprengui a diferenciar entre cost i inversió: a veure, vostè creu que una aturada general, amb l’objectiu d’aconseguir la independència, amb totes les conseqüències econòmiques que pugui comportar és un cost o una inversió? No s’han omplert vostès la boca asseverant que una Catalunya independent seria “rica i plena”? En què collons quedem?
I, acabo tornant-me a citar: “[···] si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara)”.
Apa, bon profit li faci, senyora Chacón.