FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.

Algú l’ha vessat, però no pas gaire. M’explico telegràficament. No hi ha hagut cap 155 a Euskadi, malgrat ETA, perquè els governants bascos mai han fet cap pas cap a la independència (que és el sentit de l’antidemocràtic article 155). A Catalunya sí, l’1 d’octubre de 2017. Per això ens el van encolomar. ETA volia la independència d’Euskalherria usant de la violència. Els governs basc o navarrès no pas. El 155 te l’apliquen quan una majoria democràtica, a través dels seus representants, empren la via política per aconseguir-ho. Aquí ha passat, a Euskalherria no pas: “cada terra fa sa guerra”, com deia un savi de Castellar de n’Hug.

La violència d’ETA va atènyer Catalunya en diverses ocasions perquè ens consideraven “objectiu militar”, i Hipercor va dividir per deu el suport dels catalans a la causa basca: semblava més aviat una operació del ministeri de l’interior que no pas una acció pro-independència. Qui retreu que la lluita armada no signifiqués i merités –lògicament?– l’aplicació d’un 155 en el cas basc, s’oblida de la repressió soferta per bona part de la societat basca per aquest motiu, a uns nivells esgarrifosos dins dels quarters de les policies espanyoles. Però no pas a les famílies dels mandataris d’Ajuria Enea, que van fer jugar un molt mal paper al lehendakari Ibarretxe arran del seu Pla adreçat a la unió de les forces independentistes. El preu que ha pagat la societat basca –una part– pel seu separatisme tan deficientment defensat no l’ha pagat –encara– la societat catalana.

Podem dir que els nostres polítics han estat valents –alguns són a la presó i altres a l’exili– i que els teòrics “nacionalistes bascos” viuen en un estat de semiindependència fiscal respecte a Espanya. I això sembla que els va molt bé, i que els fa criar adipositat, i no pateixen les “tensions de caixa” que disloquen les institucions catalanes. Els nostres estan en plena lluita. I els mandataris bascos a veure-les venir. I fent escarafalls quan es recorda que el nacionalisme català només acumula víctimes (agredits, empresonats, exiliats) mentre ells fan de senyors amb un concert econòmic aconseguit gràcies als activistes d’ETA. Cal recordar que si aquí no tenim el mateix és gràcies a la majoria que va negociar l’Estatut de 1979: els pocasoltes del PSC i del PSUC (amb majoria en la ponència de Núria), i que solament Macià Alavedra i Trias Fargas van remarcar l’absurd de tenir competències sense finançament: l’error de la II República es repetia un altre cop amb l’ensarronada de règim postfranquista de 1978, sorgit d’unes eleccions “generals”, convertides en “constituents” sense avisar l’electorat, i que tantes i tantes irregularitats van acumular. Però avui ningú no vol retreure, ni recordar aquelles trampes, perquè a tothom va convenir “tocar cuixa”, i avui la majoria vol ignorar –o simplement ignora– que ERC era il·legal llavors, que els exiliats i llurs fills no van poder votar i que el rei va nomenar a dit quaranta-un senadors. Pecats de gestació per a una carta magna estrafeta al gust del vencedors de la guerra el 1939. I ben cofois que segueixen amb el seu article 155, una de les “perles” que amaga. Potser aviat en sorgirà una altra del Títol II.