REVOLUCIONS PER ENCÀRREC

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa

Hi ha, al menys, dues maneres de plantejar-se la història. La primera, la més comuna, la concep com una sèrie cronològica de fets dins d’un espai geogràfic-polític. És la que ens han ensenyat a tots: la historiografia amb pretensions científiques basada en el número, la força, les lleis i les civilitzacions successives o paral·leles. Però hi ha una altra manera de considerar la concatenació dels factors una mica més “irracional”, que operen sobre les mentalitats dels individus i dels pobles. Si canviem el vocable “mite”, sostret de l’artilleria tecnològica dels moderns “científics socials”, i emprem el concepte tradicional de religió, potser ens entendríem molt millor i ens estalviaríem uns quants paràgrafs d’aridesa acadèmica estèril.

Les societats europees del segle XX, en procés de conversió materialista des de les revolucions polítiques i filosòfiques del segle anterior, encara conservaven un caliu espiritual molt fort que va ser desarrelat –gairebé del tot– amb el bolxevisme, l’ateisme i l’obsessió pel consum: pel tenir més que no pas per l’ésser. Altres règims totalitaris també van voler substituir el mite intemporal del cristianisme per les noves doctrines “científiques” de la raça superior predicades per llurs profetes esbojarrats. La Itàlia feixista, emmirallada en velles glòries, creixia en paral·lel i en competència amb el Vaticà, a qui no gosà absorbir, malgrat la diplomàcia desplegada.

En el cas català, l’Església conservava una influència important sobre les ànimes a partir de l’acció social del bisbe Urquinaona i del suport a la Renaixença dels bisbes Morgades i Torras i Bages, tot seguint l’impuls d’actualització que imprimí el pontífex Lleó XIII, i mirant de mantenir dins del catalanisme la tradició cristiana, tan amenaçada pels nous corrents de pensament laïcista, i distanciant-se de l’actitud ultraconservadora de Pius IX. L’Església catalana fou un referent per a molts fidels que s’anaven convencent de les necessitats del país en uns temps totalment nous de modernització i canvis traumàtics. Els Congressos catalanistes iniciats a finals del segle XIX donaren entitat a aquest nou corrent polític prenacionalista i l’Església no en fou absent, però, però, però…

Però les prèdiques laiques contra l’Església en general, importades o autòctones, van anar xopant una terra fèrtil a causa dels conflictes entre fabricants i obrers, entre propietaris i pagesos, entre empresaris i dependents. Els catecismes del comunisme autoritari o llibertari, forjats en el materialisme, l’economicisme i l’agitació de les masses, no concedia cap paper a cap creença, a cap culte que no fossin els dogmes socials impresos pels seus profetes basats en l’antinòmica “patró-dolent / obrer-bo”, sense matisos, a l’espera que del caos sorgís un nou ordre espontani capaç de substituir un model de civilització en fallida per una altra de més racional i tècnica.

Eren homes sense més fe que cobrir la terra de fàbriques i de ciutats, de barris proletaris, de granges eficients, organitzades per les elits revolucionàries (una nova aristocràcia?) sorgides de l’anterior burgesia mitjana, una classe que no faria res més que copiar el sistema de producció capitalista, però substituint els dirigents, acabant amb el parlamentarisme liberal i imposant la seva dictadura en nom del proletariat. L’Església va rebre de valent durant els primers compassos de la República espanyola (maig de 1931) i, sobre tot, a Catalunya, arran del 19 de juliol de 1936 quan molts dels seus edificis van ser cremats i enrunats, i els seus membres literalment assetjats i caçats de forma inhumana.

Un ateisme protocolari? Una necessitat del moment desplegada per matar l’ànima del país? Sí, foren accions curosament “incontrolades”, un caos coreografiat destinat a assassinar religiosos i “missaires”, que tingué l’efecte d’espantar la “gent d’ordre” i trencar el catalanisme entre republicans i lligaires. Com a conseqüència lògica del terror revolucionari, degudament dirigit per les forces estatals a través de trinxeraires, delators i infiltrats, els elements conservadors van passar en massa a defensar l’opció contrària, i de manera molt eficient, perquè l’opció republicana ja no tan sols els podia significar la pèrdua del patrimoni, sinó de la pròpia vida, com va passar a més de vuit-mil persones immolades a la rereguarda pels “valents” patrullers anarquistes teledirigits pel feixisme espanyol. El control dels totalitaris hispans sobre la CNT es va fer molt evident durant l’exili: els guerrillers (maquis) que tenien més relació orgànica amb la seu confederal a Tolosa de Llenguadoc van ser –tots– anihilats a causa de les delacions.

Qui manava aquells “incontrolats” que quan convenia sí que creien les consignes? Companys, tot i comptar amb les forces de la guàrdia civil, no va aconseguir gaire resultats per tallar aquells excessos que minvaven enormement la moral general en aquells moments en què la unitat contra el feixisme hispà, representat pels militars alçats, era indispensable, vital, i calia acabar amb aquella falsa revolució antidemocràtica. Potser Companys no va ser part activa en l’enfonsament general, però l’atac contra una part vital del poble català marcà definitivament el signe de la guerra en el nostre territori. A qui havia beneficiat el clima de violència dels anys vint, quan alguns “anarquistes” esdevingueren pistolers, o alguns pistolers es van fer passar per anarquistes? Sens dubte a aquells que es van veure legitimats a imposar la pau a trets… i a desballestar l’escadussera Mancomunitat que tant havia fet pel benestar i la modernització del país. A Primo de Rivera li va caure del cel (un regal molt treballat) l’excusa per imposar la seva dictadura i acabar amb el molest catalanisme institucionalitzat.

A qui interessava matar l’ànima tradicional catalana, tot destruint esglésies i matant capellans amb l’excusa de la lluita antifeixista? A aquells que volien desarrelar la relació entre el catalanisme i l’Església local per imposar després un anarcosindicalisme molt semblant al nacionalcatolicisme: tots ells invents del poder castellà, de segell imperialista i totalitari.

A qui interessa avui tornar a convertir Barcelona en una “rosa de sang” a falta de foc? Barcelona, la ciutat dels assassinats, dels robatoris, dels okupes, de les violacions i dels atemptats islamistes? És l’acció subterrània dels grans poders polítics que actuen amb impunitat, comprant malfactors amb droga i sufragant campanyes dels “anarquistes 5.0” d’avui per afeblir allò que més temen: la força del que ahir era simple catalanisme autonomista i avui ha esdevingut independentisme sense embuts. Tornem a lluitar i ells mantenen les estratègies que els van donar bon resultat en el passat: atiar el populisme anticatalanista.