Catalunya aixeca el teló, amb dos…
JAUME MOLSOSA
Per aquelles casualitats de la vida vaig saber que la gala que obre la temporada de teatre a casa nostra es feia enguany al Liceu i que, com sempre, la retransmetria TV3. Alguna vegada l’havia vist, però com que em semblava més un autobombo generós, on la cara d’en Pou ocupa tota la pantalla i més, no em va preocupar que no la pogués veure. Però ah!, quan vaig tornar de la feina, al televisor d’uns amics, l’espectacle encara durava i vaig poder sentir una nena –em van informar de seguida que es deia Nonna Cardoner!– que no devia tenir més de 10 anys, que ens alliçonava amb veu de mel i actitud sexy sobre el què calia i què no que anéssim a veure. Al TN de l’endemà, veig que al Club Súper3 faran un espai de cuina presentat per una menor a la qual anomenen xef: té 12 anys i vesteix com a tal. El programa es dirà Manduka, així, amb K de kollons. Es veu que, per fer-ho més digerible, la nena ens ensenyarà a cuinar al costat d’un famós de torn.
M’indignà, ja d’entrada, l’ús desvergonyit que es fa de la canalla convertint-los en personatges adults que res tenen a veure amb la seva edat. Diuen i fan coses que els converteixen en allò que la meva mare en diu “homes (o dones) escurçats”. Se’ls veu en actituds que no els corresponen, amb gestos impostats en cossos massa tendres com per aguantar tanta decrepitud. Ni tant sols estèticament s’aguanta. Però pares i mares (sobretot mares) estan amb la idea de que cal començar quan són petits perquè arribin a ser uns genis, i és així com els converteixen en el presagi incomplet de la seva edat adulta. Els responsables de l’espectacle també es deleixen per fer el descobriment de l’estrella que els converteixi en immortals, i entre els uns i els altres transformen criatures en adults anticipats.
No és just: tothom té el dret, aquest sí, de viure la seva edat; ningú hauria d’arrabassar a un nen el goig de ser-ne induint-lo a una carrera fora del seu enteniment. A l’adolescència, una noia es fa conscient del seu cos i adquireix el coneixement de l’erotisme que genera. Ho fa d’una manera natural, com un joc de seducció d’ella mateixa i dels altres, a voltes no del tot agradable ni satisfactori, que du el seu ritme. Quan a aquesta mateixa nena, amb 9 o 10 anys, li emboteixen les possibilitats que el seu cos, pintat i vestit, és capaç de generar, li prenem cruelment la infància. Si fem el mateix amb un noi, les possibilitats de potenciar el seu paper dominant són reals i poderoses i, amb molta probabilitat, l’abocaran al masclisme més penós: el de l’adolescent. Després vénen les femellistes de tota la vida i es queixen de la sexualització de les nenes –dels nens no– donant-ne la culpa, esclar, al patriarcat.
M’agradaria que els qui aixequen el teló de Catalunya fossin gent més assenyada.
