PRÒLEGS QUE MATEN

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa. L’estiu pot esdevenir un moment de relectures perilloses. Un llibre torna a sortir de la lleixa on va ser desat fa dècades. Extret per la mà innocent de la teva esposa, les primeres pàgines del pròleg esdevenen un aparell explosiu del qual no en vas fer cabal en el seu moment, molt probablement perquè, com feies sovint en aquell temps, et vas saltar olímpicament la introducció del saberut de torn per tal de clavar directament la dent al text de l’autor de l’obra, que era el principal atractiu, i no pas el lluïment erudit del presentador.

A les primeres pàgines d’aquesta edició de Quan mataven pels carrers, de Joan Oller i Rabassa (Laia, 1980), fill del gran escriptor realista/modernista català Narcís Oller, la senyora comenta en veu alta: “quin pròleg, sembla més aviat l’al·legat d’un fiscal acusador”. Ni idea, no ho recordo, no ho conec. Quan ella acaba la sessió de lectura agafo el llibre i llegeixo aquesta presentació d’una tirada. Marededéu Senyor! És com anar a vendre una bèstia i no parlar més que de les nafres, la coixesa, la ceguesa, les malalties… no la voldrien ni a l’escorxador!

Això no és un pròleg, és un catàleg d’errors, de faltes, de defectes de forma, el mirall deformat d’una obra de la qual l’únic que no es pot dir és que contingui mentides flagrants, que es basi en una invenció de la realitat, perquè malgrat la versió novel·lada, malgrat que “qualsevol semblança amb la realitat sigui pura coincidència”, no es pot negar que la Barcelona dels anys vint i trenta fou la “ciutat de les pistoles”, la Chicago de la Mediterrània, i sí: es matava pels carrers. El terrorisme “anarquista” o “obrerista” retroalimentava la repressió policial i privada (pistolers pagats per empresaris), i l’espirall de violència va continuar durant la Segona República fins arribar al clímax propiciat per la rebel·lió militar de juliol de 1936, que escombrà la República, la Catalunya estatutària i els marges de llibertat i democràcia aconseguits amb penes i treballs.

El prologuista Joaquim Martí i Mainar, professor de filologia catalana a la UAB, s’entesta amb la desestructura i la suposada carència de perfils psicològics  dels personatges de l’obra d’Oller. Com que no pot negar la veracitat intrínseca del “conte”, carrega contra les seves formes externes amb la rancúnia de qui veu saltar pels aires la narració ideal –apresa– d’una història de bons i dolents on ara els bons ja no eren tan nobles i els dolents maldaven per mantenir una civilització greument malalta. El pròleg és de 1980, solament dos anys després de l’establiment del règim de 1978. Eren anys de grans gestos rebels, quan la carrosseria d’anarco-comunisme (per separat) encara semblava reflectir un futur disbauxat i ateu, quan en Joaquim Martí, d’uns 28 anys, es feia un nom a base d’escriure bé el català (n’hi havia ben pocs que ho sabien fer) i d’abocar tota la seva ferreteria intel·lectual contra els que havien quedat passats de moda: els escriptors de la burgesia catalana, els que havien perdut doblement la guerra… els que guanyarien aquell any (1980) el govern de la Generalitat fent un pam-i-pipa immens a tota la progressia aplegada en diversos cercles i partit. Ells, que gràcies a la feblesa moral del franquisme havien anat “okupant” les càtedres i els departaments per tal de donar compliment a aquell “antes roja que rota”, una operació que encara pateixen les nostres institucions universitàries des de la generació de Martí i posteriors.

Martí, un professor que mai no ha provat de fabricar allò que solament sap criticar (obra literària), blasma sobre el suposat modernisme en Oller i Rabassa, tot titllant-lo de desfasat, de falta de modernitat, d’anar lluny d’osques en el moment de publicar el seu llibre perquè llavors era més modern el noucentisme, fred, hieràtic i rectilini. És cercar pèls a les boles de billar. En fi, Martí procura destrossar Oller, però es veu clar que el motiu no és literari –tan sols és una excusa–, sinó ideològic. Martí, com la immensa majoria de “joves” professors de finals dels setanta i inicis dels vuitanta li devia la carrera no tan sols a la seva suposada capacitat de profre progre i “enrotllat”, sinó a la pertinença a uns cercles polítics i intel·lectuals concrets simbolitzats per falçs, martells, lletres encerclades i altres radicalitats més posturals que estructurals, i posteriorment prou constitucionalitzades.

Així, per a aquells anarco-comunistes locals de pega, el papu era el “burgès català”, contraposat a un proletariat falangistitzat que havien anat afaiçonant quaranta anys de dictadura i la seva gran eina, la televisió, abans de ser reconduït per les cèl·lules de religió marxista, un credo maniqueu molt fàcil de fer entendre. La burgesia catalana era, en l’estructura mental simple i obnubilada de l’esquerra catalana (sempre a remolc de l’esquerra estatalista espanyola), la culpable de tots els mals, de totes les explotacions i de totes les dictadures (i si cola, cola). En un exercici racional directament adreçat a l’absurd, el prologuista atribueix a la pròpia burgesia industrial la inducció dels atemptats que la delmaven! Aquí Martí se supera a sí mateix i acaba demostrant la seva ignorància còsmica de la nostra història nacional, no entenent el noucentisme cultural i ni tan sols esmentant l’existència de la Mancomunitat, la transcendència que va tenir per al catalanisme i la seva labor creant un pseudoestat (era un embrió del que podia ser en el futur) del benestar que marcaria posteriorment la línia de la Catalunya autònoma a contracorrent durant tot el segle. Matí prova d’enderrocar tota memòria del catalanisme acusant-lo de ser pensament burgès, fora de l’òrbita “internacionalista” que imposava la monodia marxista a la intel·lectualitat catalana durant aquells anys de Guerra Freda. Tanmateix, dins d’un món bipolaritzat, a aquell cant li quedava una dècada: fins que el bloc comunista començà a transformar-se. Prosoviètics i maoistes amagaren llurs pecats de joventut, i a casa nostra l’anticatalanisme progre començà a obrir els ulls, uns ulls que avui són ulls esbatanats, incrèduls encara.

I segueix animós i trempat tot ventant cops cap al final del seu text contra el llibre d’Oller i Rabassa, i contra tot allò que representa, perquè –diu Martí– «l’arnarco-sindicalisme és la justificació de l’ideal teòric i pur de l’obrerisme (…) la visió que en dóna el novel·lista esdevé d’una tendenciositat esfereïdora, ja que identifica anarco-sindicalisme amb terrorisme de pistolers, gangsterisme i joc amb el govern de Madrid.» Just a la fusta, Martí! Si bé és absolutament cert que, entre els “fidels” de les diferents “esglésies” àcrates, hi podem trobar les millors persones del món, també és una veritat incontestable que l’estratègia de la “propaganda pel fet” i dels atemptats a edificis religiosos i a persones considerades reaccionàries, missaires, explotadores o feixistes sorgien dels cercles considerats anarquistes, obreristes, cenetistes o faistes. La puresa de les idees sovint és maculada per la mundanitat de les accions. Certament, però, la infiltració policial, des dels primers moments d’aquella lluita social, va atiar molts eixelebrats, en nom de l’anarquisme, de l’anarco-sindicalisme, o de qualsevol altra marca similar, contra els patrons i contra el catalanisme (considerat burgès). I la reacció va ser pendular. La infiltració d’agents de l’estat (avui en diríem dels “serveis d’intel·ligència”) va aconseguir aquesta confrontació… i ells, els poders estatals, esdevingueren la necessària garantia de l’ordre públic, tot aplicant la llei de fugues per mantenir el vesper ben viu. “L’anarquisme” es convertí en un servei de pistolers que no s’ha sabut mai prou com funcionava ni qui controlava, com en el cas de la mort dels germans Badia. Els fils sovint es perdien en la foscor de l’anonimat: hi havia comptes que s’ajustaven i blanquejaven justificat en el terrorisme ideològic, però que no feia més que provocar més i més intervenció estatal. En canvi, bèsties negres de la persecució contra l’anarco-sindicalisme com els generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui mai no van ser molestades. Que pregunti Martí, si poguessin respondre, a Francesc Sabaté, a Josep Lluís Facerias, a Ramon Vila… ells sempre vinculats orgànicament a la mare CNT-Montseny: tots van perdre la vida a causa de les filtracions d’informació sobre les seves accions. Marcel·lí Massana, en canvi, es va salvar per no haver confiat mai en la majoria de “compañeros”. O que s’informi sobre Jacinto Guerrero Lucas, cap de les Joventuts Llibertàries als anys seixanta i posteriorment peça clau del ministeri de l’interior espanyol contra la CNT i ETA.

Doncs això: aquesta mena de professors ensinistrats en els dogmes fal·laços de l’esquerra ens va tocar patir als estudiants universitaris dels anys vuitanta. Ara són tots al caire de la jubilació, però van consolidar i ampliar les seves “estructures/guingueta” amb sang nova que segueix les mateixes línies fonamentals: aguantar amb el mateix motllo, adaptar-lo als nous temps, resistir i dissimular. I no jugar amb foc perquè, de la xarxa, en depenen molts endolls, molts savis oficials. Seguir acaronant els estudiants amb teories balsàmiques de salvació, fuetejar la riquesa i qui la posseeix, que ells rai, saben que sempre es guanyaran la vida si continuen ballant amb els passos establerts. I predicar allò que no es creu, tot blasmant aquell que gosa assenyalar que el rei va en pilotes.