Na Colau té dret

JAUME MOLSOSA. Som a l’era dels drets i del dret. Dels drets perquè tots exhibim una apetència desmesurada per tot allò que pensem que “ens toca”. És així que les dones tenen dret a tenir un fill, sigui de la manera que sigui; els nostres nens tenen dret a anar de casal d’estiu, els agradi o no la festa; els jubilats tenen dret a l’Imserso, tan si hi ha places com si no. I així anar marxant. Quan creiem que aquests drets, tan nostres i guanyats, no són respectats acudim al Dret i posem al jutge en l’entredit de decidir qui té la raó.
I així arribem a que tota una alcaldessa d’una ciutat amb centenars de milers d’habitants, reivindica el seu dret a fer vacances malgrat ens caigui el cel a sobre. És n’Ada Colau, la defensora (a garrotades) dels manters, l’aliada dels okupes (pobrets), la defensora capa i espasa dels desnonats, qui ara aixeca la bandera dels drets, els seus, i se’n va de pingo peti qui peti. Deu ser la mirada de gènere.
És lleig. D’un polític són lletges unes quantes coses: que plori en públic, que abandoni el càrrec per asuntos propios, que es recordi de la família fent el ploricó i algunes més que em guardo. És lleig, molt, que un polític reclami drets personals, perquè ell s’ha erigit en defensor dels nostres que fa anys que esperen per ser atesos. Perquè els polítics obliden molt ràpidament qui han estat i qui haurien de ser.
Viva Zapata! és una inoblidable pel·lícula d’Elia Kazan, amb Marlon Brando de protagonista, que explica la història del revolucionari mexicà d’Anenecuilco, Emiliano Zapata. Al començament del film es pot veure un grup de pagesos reclamant els seus drets davant del governador, i d’entre ells n’hi ha un que aixeca la veu. El governador, ofès per la insolència del camperol, pregunta qui ha estat i una veu provinent del fons de la sala respon: “Yo!”. “I tu como te llamas?”. “Emiliano Zapata”, respon la veu. I el governador encercla el seu nom en una llista. Passat el temps Zapata va rebre contestacions per part dels seus homes per algunes accions, i en una de les trobades, davant les protestes d’un d’ells, li pregunta com es diu i, buscant-lo en una llista, agafa el llapis per encerclar-ne el nom, tal com havien fet amb ell. Aleshores el revolucionari es dóna compte de que qui té ara el poder és ell i de que és a punt de cometre el mateix abús que el governador havia comès amb ell. Zapata va reaccionar amb ira i va rebregar i llençar aquella llista.
Colau és l’exemple de la “revolucionària” que arriba al poder, que no el vol deixar i que comet els mateixos errors que aquells a qui els va disputar la poltrona. Zapata, tot i ser un camperol descamisat, va tenir el valos de reconèixer l’error i esmenar-lo: i així va acabar cosit a trets a l’Hacienda de Chinameca, Morelos, el 10 de abril de 1919. Va ser el resultat del seu enfrontament permanent amb Madero, el poder real, a qui en una entrevista i davant l’oferta d’una hisenda en pagament pels seus serveis, va etzibar-li: “No, señor Madero. Yo no me levanté en armas para conquistar tierras y haciendas. Yo me levanté en armas para que al pueblo de Morelos le sea devuelto lo que le fue robado. Entonces pues, señor Madero, o nos cumple usted, a mí y al estado de Morelos lo que nos prometió, o a usted y a mí nos lleva la chichicuilota.” Malauradament, Colau no serà mai Zapata.