Res era com pensava: una visita a Israel i els territoris palestins (I)

TXELO PARIS. Tinc de mena una forma d’expressar-me que transmet convicció, fins i tot quan tracto de preguntar en lloc de respondre. Si això li sumem aquell defecte tan humà – i tan comú, guardeu les pedres- de parlar sense saber, el resultat a estones pot ser ben lamentable i jo, com molta gent, també he opinat sobre el tema de Palestina i Israel carregada de certeses. A favor meu diré que ja m’avisava el radar que se m’escapava alguna cosa entorn d’Israel i els territoris palestins, així que vaig fer la motxilla i a mig Pésaj ja era passejant pels carrers de Jerusalem. Doncs bé, el que és la zona i el que hi ha a l’imaginari popular almenys per aquí, s’assembla com un ou a una castanya, Mai a la vida hagués pensat que em podríen colar alguns dels gols que m’han colat.

Per al lector informat pot semblar molt bàsic el que he d’explicar, però és que una cosa molt comú és sentir parlar del conflicte sense tenir clar què és un jueu, què és un sionista i què és un israelià. Amb aquesta base tan dolenta resulta que en arribar a Jerusalem, la confusió és total al trobar-nos un jueu ultraortodox manifestant-se contra l’Estat d’Israel i a favor de Palestina, per exemple. O comprovar que hi ha musulmans a les Forces de Defensa d’Israel. És més, fins i tot existeixen musulmans sionistes. També hi ha drusos. I jueus ateus, moltíssims. I cristians. I coptes. Jerusalem és un gegant cultural ple de religions diferents, una mena de mostra religiosa del món on gairebé tothom ha après a viure respectant la creença dels altres. I per a qui l’aprenentatge se li ha fet més complicat, la ciutat és plena de soldats israelians armats que es dediquen a garantir la pau i l’entesa entre diferents. Vet aquí una dosi de realitat: si un país vol protegir-se, es protegeix armat.

Un parell de dies a Israel són suficients per a adornar-nos que el que expliquen els mitjans de comunicació i el que inferim nosaltres del que escoltem casa molt poc amb la realitat d’allà. La pena és que resulta realment complicat tractar amb els israelians, especialment amb els jueus, que s’obren entre poc i res al turista. És una gran pena que em vaig portar a casa i és que només vaig ser capaç d’allargar la conversa amb una persona israelià en tot el viatge, una noia argentina que em va respondre gairebé a tot el que vaig preguntar, sí, però una sola. Com bé em va fer notar algú, “els bascos als 80-90 no éreu massa simpàtics tampoc”. Hehe. Doncs també és cert i vet aquí la clau: els jueus saben que l’antisemitisme éstà molt lluny de ser una cosa del passat. Després de la visita, he de reconèixer que tenen tota la raó.

Confesso que abans d’anar a Israel pensava que hi havia una sobresensibilitat a la comunitat jueva en aquest aspecte. Pensava que sí, que efectivament l’antisemitisme existeix, però no en la mesura en que es vol fer veure. “No per discrepar s’és antisemita”, deia jo. Doncs bé, la tornada a Europa va ser dura: “Com ha anat la visita a l’Estat feixista d’Israel” és el que em vaig trobar de patac gairebé el primer dia. Algun retret “jo no penso donar diners als sionistes” i molta, molt, moltíssim desconeixement que la gent semblava disposada a alimentar. Des de llavors l’antisemitisme em va semblar real, molt estès i tremendament perillós. Molt preocupant. Em vaig preguntar si també existeix més racisme i més xenofòbia del que em penso i si està tan institucionalitzat com l’està l’antisemitisme. Em va sobtar molt veure un documental a TV3 on es parlava del mur ètnic que separa Israel dels territoris palestins, quan jo havia conegut gent, ja no de la mateixa ètnia sinó de la mateixa família, separada pel mur. Vaig veure que l’internacionalisme de l’esquerra pàtria queda molt lluny en arribar a Israel, com si a Israel no hi hagués gent d’esquerres i que precisament això, el de lligar tota una comunitat amb una ideologia política, era una de les eines que la propaganda antisemita publicava abans de l’Holocaust, quan es deia que tots els jueus eren marxistes, que eren rics, que volien dominar el món i imposar la seva ideologia.

És tant trist que quasi 100 anys després d’aquelles publicacions la propaganda segueixi essent tan semblant, que l’extrema dreta continuï pujant, que l’esquerra hagi quedat tan manipulada per tot plegat que senadors com Jon Inarritu hagin d’explicar per què es manifesten contra el boicot a Israel.
Un dels últims dies vaig visitar el Mar Roig i vaig treure la foto que encapçala aquest article. El nen es volia banyar però s’assenyalava la quipà tot dient-li a sa mare alguna cosa en hebreu, que sa mare negava amb el cap mig emprenyada mentre esgotava un gelat. Em va agradar veure’ls tan lliures i vaig alegrar-me moltíssim que aquest nen tingués un lloc segur on créixer, lluny de l’odi i la por. Vaig entendre que negar l’existència a l’Estat d’Israel és negar el dret dels jueus de perdurar i, que aquella frase tan habitual de “jo no estic en contra dels jueus, estic en contra d’Israel” ha estat sempre molt tramposa, perquè és l’Estat d’Israel l’únic que assegura la seva continuïtat com a poble. I que sovint es critica l’Estat d’Israel des de l’antisemitisme i no pas des de la lògica que pot aportar qui no està d’acord amb la política israelià. Vaig pensar també en tots els palestins que havia conegut a Hebrón i Betleheem el dia abans, quan vaig creuar el mur, però això ja és una altra història