QUADERN PER A JOAN: UN CANT A L’AMISTAT EN MOMENTS EXTREMS
GRÀCIA JIMÉNEZ. Manel Alonso i Català, poeta de Puçol, activista de les paraules i dels llibres, vell conegut meu de quan vam coincidir l’any 1998 als premis Octubre de Sant Vicent del Raspeig, guardonat ell amb un bell poemari Un gest de la memòria i jo amb la novel·la La llar de seda, escrita a quatre mans amb Jesús Moncho.
El recorde proveït d’una llibreta petita a la butxaca, agafant al vol qualsevol idea que després poguera esdevindre un escrit en forma de vers o de prosa, tant se val. El recorde animós, decidit i treballador infatigable dins d’un món editorial on res era, ni és, fàcil al nostre país. El recorde apressat, sempre enfeinat, buscant el compromís editorial d’ajuntaments que, en aquells anys, es varen llançar a premiar obres escrites en català, quan encara tot anava desempallegant-se dels vells hàbits municipals i s’obrien finestres a la cultura pròpia. Eren els temps de la desapareguda editorial 7 i Mig, que finalment va publicar els nostres llibres.
El vaig trobar més endavant com a editor de poesia a Brosquil Edicions, encarregat de la publicació de dos poemaris meus: Platges (2002) i Quadern del Vent (2006). Mentri mentre, ell anava fent la seua obra, extensa i variada, amb llibres de narrativa breu, novel·les, assaig, dietaris, llibres infantils i juvenils, amb col·laboracions en diferents mitjans de comunicació i, clar és, un grapat de poemaris. Va fer cert el que em confessà en aquell primer cafè: ell era escriptor i així volia viure. Una declaració de principis que, al nostre país, diu molt de qui la fa i de la determinació, de vegades arriscada, potser tràgica, de l’home que es confessa ferit de lletres i que es veu abocat a un activisme cutural no sempre agraït.
No fa molt em va enviar el seu poemari Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria. Alzira, 2019), que vaig llegir una primera vegada, com faig sempre, molt de pressa, engolint-me sense digerir a males penes aquells poemes que et tocaven el cor. Passat un temps el vaig agafar, com faig sempre, amb molta més calma. Ara sí, assaborint-lo lentament, com un bon cafè o una copa de fondellol. I malgrat l’actitud reposada meua, em va trastocar per moltes raons, algunes de les quals vull contar.
A la dedicatòria, escrita amb una lletra menuda i agradosa, amb tinta negra, i unes cues de les lletres ges i de les efes barroques i exagerades, m’escriu aqueix poema:
“I se’ns escapa la vida
entre els dits tous de les mans
i en la seua agra fugida
ja no ens valen crits ni clams.
Assumim la solsida
i al camí obriguem trams
que alleugen, ai, la ferida
i amb goig creen nous lligams.”
El llibre, dedicat o, millor, escrit per al seu estimat amic i també poeta Joan-Baptista Campos, s’obri amb una justificació. Ens ha d’explicar els gairebé deu anys que li va costar editar-lo. Manel, com el seu amic, allà per l’any 2009 es troba perdut i trasbalsat, està passant un greu dol. En un home que, com ell, ha posat tanta energia en un projecte -el de Brosquil edicions– el seu naufragi i les possibles traïcions que l’acompanyen, dins d’un moment de crisi generalitzada i, per tant, molt més greu en el prescindible món editorial valencià, l’enfonsen en un desànim paral·lel al del seu amic, diagnosticat d’una greu malaltia sense curació.
Joan-Baptista afronta el colp penjant poemes, reflexions i articles al seu blog, La garfa dels dies, i Manel entaula una mena de correspondència amb ell penjant-hi poemes. El resultat d’eixa correspondència ix a la llum ara, gairebé deu anys més tard, faltant l’amic i superat per Manel Alonso el dolor que els propis poemes li infligien.
És un llibre que vessa emotivitat, naturalment. I no és usual que l’amistat entre dos homes, que pren forma de diàleg terapèutic, ho faça d’eixa forma poètica. O, si més no, no és usual per a mi, acostumada a trobar aquesta mena de lírica entre les dones, molt més avesades a delinear poemes de càrrega emotiva íntima que no defuig la tristesa. Tot i que, al Quadern per a Joan, cada poema de Manel és un cant a la resistència, a la resiliència: … fins que sentim la necessitat de posar en ordre de nou la vida, el poema.
Diu Joan-Baptista:
Talment un bàlsam subtil en l’aire
els mots acaronen síl·laba a síl·laba cada porus de la meua pell.
Li respon Manel:
La paraula també és música
i amb el llit de la música la paraula
és una amant perfecta.
Amic, deixa’t seduir per un vers
i canta en veu baixa les seues estrofes,
acaricia cada fonema amb els llavis,
amb el paladar,
amb la llengua.
Cobrirà la melodia l’estança
amb un plugim dolç
que et negarà fins al moll de l’os.
Aleshores t’acostaràs, sense adonar-te’n,
a eixa estranya contrada
anomenada joia.
La certesa de la mort no és comparable a cap altre sentiment. Només l’acompanyament és possible davant la incertitud del què vindrà o d’allò que mai més no serà. Tan importants són les paraules de Joan-Baptista, com les rèpliques de Manel. I dins de la magnitud del rerefons tràgic que els lectors coneguem d’antuvi, trobarem un bàlsam de paraules creuades, de sentiments crus i purs, que, en determinats moments de totes les nostres vides ens podem apropiar.
Acabe recomanant la lectura d’aquest llibre, senzill de llegir però d’una subtil complexitat sentimental que, de vegades i segons els moments que els lectors travessen, és tant d’agrair. Una poesia que no és només forma i deliri líric. Una poesia que és retall de vida.