L’avantguarda catalana

TXELO PARIS. Quan per a les dones estudiar a una Facultat era encara impensable, a Barcelona rebien la primera dona universitària entre aplaudiments a la Universitat de Barcelona, el 1872. L’any 1934, el poble de Bellprat escollia la primera batllessa de l’Estat, Nativitat Yarza. Al 1960 van succeir els fets del Palau de la Música i 17 anys després, al 1977, el moviment gay marxava orgullós per les Rambles de Barcelona per primera vegada a l’Estat espanyol. Com ben sap el lector, podria omplir l’article només enumerant les vegades que Catalunya ha estat a l’avantguarda de tot el que amb els temps ha resultat ser just. S’ha alçat sempre en defensa dels col·lectius més febles i sempre de manera cívica.

Amb aquesta presentació del que Catalunya és i ha estat sempre arribem al 2019, al judici i al dret al torn de l’última paraula que tots els acusats van voler fer anar. Aquestes paraules es van seguir àmpliament des de Barcelona, des d’Euskadi i sense dubte des de molts llocs de l’Estat on encara hi ha gent que creu en la democràcia i en les llibertats. Especialment emotiu va ser l’al·legat final de Jordi Cuixart on, sempre amb un somriure a la cara, emanant bondat a cada gest, deia que el que vol “és fer avançar aquest país en el dret a l’autodeterminació”. Efectivament i com ja podíem intuir, això no va d’independència, això va de democràcia. Sembla que Catalunya torna a l’avantguarda de la lluita pels drets fonamentals, de fer per a tothom un món més respirable a aquesta part del món. Mai els hi podrem agraïr prou el que fan ara els acusats a aquest judici.

Això va de democràcia, deia. Això ja no va d’independència. Inclús diria que molta gent es troba còmoda amb aquestes afirmacions, perquè l’objectiu real mai ha estat la creació d’un Estat independent i sobirà sinó la de fer un país millor per a tothom. El component identitari, nacionalista, no només ha quedat relegat a un segon plànol, sinó que arriba a tenir una accepció dolenta, un xic retrògrada, com de qui fa una lluita per egoisme i no per supervivència. No s’entén de cap altra manera el joc que s’ha portat aquests anys en el que ni s’ha volgut estructurar una defensa, ni s’ha volgut prendre el control de cap estructura d’Estat, ni s’ha volgut desobeir més enllà del que Espanya ha permès. No s’entén que els líders que eren tossudament alçats, que havien promès lluitar fins al final, siguin lloats i aplaudits quan han decidit claudicar al poc (perquè 7 anys és molt poc) de començar la cosa. Resulta que, després de tot, molts catalans no volien la independència sinó un món millor per a tothom. I resulta que els primers afectats per tot plegat són aquells catalans independentistes que somiaven amb una situació semblant a l’actual des de feia dècades i que veuen ara com, davant els seus ulls, tot es perd en benefici de qui pensa que encara pot existir un bé comú dins d’Espanya.