Castells a l’aire: Barcelona

TXELO PARÍS. Que l’independentisme reclami ara l’alcaldia que va regalar fa uns anys a Ada Colau és una d’aquestes coses de les quals val més riure’n que plorar. La idea la compra ara fins i tot el senyor Torra i ve a ser que a un procés independentista li convé un batlle independentista. Doncs sí, interessant… Però elemental. La qüestió és que aquesta idea era prou lògica en aquella època en la que es desobeïa des de les institucions i convenia, per tant, tenir una casa tan gran com l’alcaldia de Barcelona de part dels nostres, dels sobiranistes, dels que havien de desobeir. En canvi, en ple procés de desobediència, ERC va decidir que la lògica venia de regalar aquest lloc estratègic a una noia que gairebé no tenia un currículum ni acadèmic ni polític, per afegir a la seva carta de presentació. A la que venia a dir bàsicament que a ella tot el tema de Catalunya li quedava molt antic, que ella era ciutadana del món, que el que suposava una greu vulneració dels drets dels ciutadans no anava massa amb ella.

Després va venir l’1 d’Octubre. Aquell dia la batllessa i activista Ada Colau va decidir no facilitar els col·legis per a fer el referèndum i passar-li la pilota a aquells qui volguessin arriscar res. Quan altres batlles i activistes van fer d’aquell matí un matí èpic i Històric, Ada Colau va demostrar que èpic i Històric és el cinisme que pot arribar a gastar, al declarar que tenia al cap la idea de nomenar “Plaça 1 d’octubre” alguna de les places de la ciutat condal. Cosa què, per cert, no va fer mai. Si hagués estat per ella l’1 d’Octubre mai hauria succeït, però ningú no en va dir res. Per què? Perquè en cap moment s’estava pensant seriosament en la Catalunya independent. Es seguia fent política íntegrament municipal a tot Barcelona mentre es parlava de política nacional tot el país i amb aquesta base la ciutadania erigia castells a l’aire confiant estar construint les bases d’un castell real que els polítics independentistes els hi havien promès.

A hores d’ara, el castell del procés independentista  s’enfonsa i l’ocurrència d’alguns resulta ser assenyalar l’extrema necessitat de posar-hi cartó pedra per tal de salvar-ne l’estructura. Perquè clar, qui és el valent que s’atreviria a fer-se’n càrrec i deixar caure tot? “El Castell ha caigut, per la força dels atacants i la feblesa de la governant”. Ni parlar-ne. Ni uns el volen dir ni els altres el volen escoltar, així que tot es fa d’una manera més velada, més discreta. A mi personalment em sembla de mal gust apel·lar al patriotisme dels votants quan la teva intenció real, des de l’alcaldia, ha quedat reduïda a posar més o menys zones verdes. ERC sabia que la Barcelona que ells tractaven com una qüestió municipal, era per als espanyols una qüestió d’Estat i tot i això no van dubtar en posar els interessos partidistes pel davant i gairebé regalar l’alcaldia a n’Ada Colau. Que ERC hagi de governar Barcelona per enfortir el procés és un argument que no compro i que em sembla poc sensible.

La gestió de n’Ada Colau ha estat prou dolenta per a voler enganxar-se als sentiments de la gent, perquè això fa pensar que el patriotisme només enxampa alguns quan es tracta d’una cosa tan i tan vulgar com manar. La desconfiança que genera és immensa, per molta piulada que escrigui el senyor Rufián. El cas és que la gent de Barcelona no es mereix pas el que s’ha hagut de trobar: una activista que oblida el seu activisme per una cadira, uns patriotes que obliden la pàtria per una cadira i una oposició que, si fos per ells, ni hi hauria cadira per guanyar.