CONSELLS D’UN VELL GENERAL
FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa. El jovent descobreix una mica més de món cada dia. Tot és tan nou que li sembla que la veritat es desvetlla a cada pas sota els seus peus, a cada nova capacitat d’intervenció que se li desperta. Cada generació té pressa per empènyer la precedent a la residència d’avis i rebre l’herència per poder aplicar les noves/velles fórmules de la perfecció humana que cada nova tongada “s’inventa” de vell nou gràcies a les seves altes capacitats físiques i mentals, però que existeixen dins l’ambient des de fa mil·lennis: el jovent sempre acaba inventant la sopa d’all.
Avui dia la joventut s’allarga fins ben passada la seixantena. Hom no arriba mai a fer-se, realment, vell. No hi ha vells, solament gent gran, de la tercera edat, i s’espera que es comportin com a joves, i fins com a mainada. Morir-se abans dels vuitanta és enterrar un jovencell immadur, una desgràcia: “encara era jove”, dirà la nonagenària. Country, tallers de la memòria, viatges de l’IMSERSO, fer de cangurs als néts, iniciar noves relacions sentimentals… Caram, no els deixem fer-se vells! On són els vells? I encara manifestacions per la pensió que s’esmuny dits avall, manifestacions pels presos, encintar de groc el poble. Quina feinada stakhanovista! Com és possible que durin tant? Deu ser la recompensa per tota una vida treballant sense descans: és clar, no tenen ni temps de morir-se.
Vivim en una societat fàustica, eternament jove, ho volem tot i ara mateix. Fa vint anys hi havia quatre independentistes, percebuts per la majoria autonomista com uns il·luminats; ara n’hi ha molts més: resulta que els orats tenien més senderi… a la llarga. Ningú, pràcticament, va plànyer la mort i l’empresonament i les tortures d’alguns d’aquells joves enderiats de Terra Lliure que, segons el devenir dels fets en el temps, eren tan sols uns avançats al signe de la seva època, perquè, avui, uns dos milions de catalans van darrere els mateixos objectius. Ells mantenien encesa una flama moribunda mitjançant el càmping gas, la mateixa que avui s’ha convertit en foguera alimentada a partir de vots i de voluntat de ser. Antics joves accelerats que avui tothom saluda i vol tenir a l’agenda del mòbil, perquè segueixen mirant més enllà dels passos ja fets i, de fet, són tan incompresos avui com ho van ser ahir. Perquè tothom vol tenir raó, malgrat que no s’hagi estudiat a fons la lliçó.
Costa molt trobar un vell dels d’abans, que hagi convertit les vivències en experiència i els anys en base sòlida per al pensament i el consell. Costa trobar ancians no abocats a una juvenil demència televisiva. Però n’hi ha. Fa pocs dies, un d’ells em va deixar anar aquesta visió críptica sobre la situació del país, concebuda a partir del que havia viscut més que no pas per cap intuïció clara de futur: “Quan un exèrcit avança ràpidament i les primeres línies, en trobar poca resistència, acceleren el pas excessivament, es pot produir el perill de dislocar les comunicacions amb la rereguarda i les unitats que avancen més lentament. La desconnexió entre els diversos cossos de l’exèrcit és extremadament perillosa. Queden sectors aïllats i l’enemic els pot encerclar i atacar fàcilment sense que elles puguin plantejar batalla: l’exèrcit sòlid ha quedat esmicolat”.
En el terreny polític passa exactament igual. Si la guerra és la política per altres mitjans, també és cert que la política no deixa de ser una lluita cívica, una guerra de raons, paraules i vots (en una democràcia). Però cal tenir en compte que, en el cas català, el rival acumula segles d’experiència en els afers d’estat i que no escatima la guerra bruta contra tots els independentistes per aconseguir el seu principal objectiu: desarticular, desunir i disgregar les nostres forces. Així que caldria reflexionar que més que “partits”, ara cal anar “units”. L’energia de la joventut cal que sigui ben orientada pel coneixement dels qui tenen experiència reeixida en les bregues per mantenir el país dempeus, “en forma”.
