FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa. Benvolguda cancellera. Aquests dies, coincidint amb la campanya per a les eleccions europees, he llegit que us preocupa prou l’auge dels “nacionalismes”. A nosaltres, els catalans, també ens amoïna això: la reactivació dels “nacionalismes” d’alguns estats europeus contra el corrent irrefrenable dels pobles que portem segles lluitant per la llibertat, per no ser deglutits pels aparells administratius d’uns estats, controlats per nacions expansives, que ens han volgut dominar al llarg de la història i dels quals encara no ens hem pogut deslliurar o protegir amb els instruments de poder polític adients.

Frau Merkel, el “nacionalisme” no és ni bo ni dolent, depèn de com actuï. És com una febre simptomàtica que apareix quan alguna cosa no rutlla en el cos social dels pobles. El nacionalisme sorgit com a defensa i reacció davant la voluntat de domini imperialista, com ho va ser l’Imperi austríac davant la tendència unificadora de la Confederació Germànica, acabaria derrotant l’absolutisme en la guerra austroprussiana de 1866. Amb duresa, el seu predecessor, Bismarck, desbrossà el camí vers una Alemanya unida, sorgida del pensament nacionalista alemany basat en la cultura d’una llengua i d’uns interessos comuns. Fou dolent aquell nacionalisme? Sense ell encara no hi hauria un Estat alemany.

El nacionalisme ha estat el cisell d’Europa: Grècia, Bèlgica, Polònia, Alemanya, Itàlia, Irlanda, Romania, Bulgària, etc., etc., etc. Si encara hi ha nacionalismes vigents vol dir que hi ha pobles insatisfets que aspiren a la llibertat política, i és que sense aquesta llibertat Europa sempre patirà aquestes febrades i no podrà créixer internament ni equilibrar-se. Els actuals estats europeus també es mantenen “en forma” (segons expressió d’Oswald Spengler) gràcies a les dosis convenients de nacionalisme, de retroalimentació, de manteniment de les seves identitats i figures col·lectives, d’aglutinants interns. El miracle de resurrecció posterior al darrer gran daltabaix bèl·lic s’ha basat, sobre tot, en l’economia, molt més que no pas en la política i el coneixement mutu del pobles del Vell continent, i això ha creat unes estructures molt més fràgils del que sembla. Sense a penes autoritat exterior més enllà de l’OTAN i de “l’amic americà”, Europa ja no és un actor geoestratègic, sinó un element passiu, una gran menjadora sense una política de migracions clara, administradora de caritat a nivell mundial i acollidora de tots els excedents de població de la terra, la receptora de la superpoblació que ella i tot Occident ha causat per la mala gestió de les descolonitzacions i l’aportació tecnològica sense contrapartides culturals. L’home modern ha donat les eines de creixement demogràfic a uns països on l’alta natalitat forma part de la mentalitat d’un model de vida on la mortalitat elevada regulava els excedents humans. Els occidentals ho hem anat corregint a través del control dels naixements. Però qui ha volgut implantar això a Àfrica i a altres països sense recursos per mantenir tanta gent? Fins ara, ningú. Els resultats són fefaents. Els efectes de les grans migracions sobre Europa o els Estats Units són a la vista: l’efecte contrari a la solidaritat entre els pobles acollidors, per la desproporció que es comença a observar sobre tot en alguns nuclis urbans, la convivència col·lapsa i ja s’apunta vers una nova onada de pensament racista i violent.

I això no és a causa de cap nacionalisme en els pobles europeus, sinó de la simple defensa del propi model cultural dins l’espai tradicional de la nació, cosa més biològica que no pas politològica. No es pot pas obligar la gent a renunciar a la seva manera de ser forjada durant segles i prou reeixida, malgrat les cesàries sagnants en cada nova etapa, perquè aquests patiments han fet els països i les nacions on avui vol venir a viure mig món. Si la superpoblació desbordada de països col·lapsats, de cultures inadequades a les necessitats de les seves poblacions, acaba ultrapassant les proporcions d’assimilació factibles –i el mestissatge relatiu– la societat acollidora, la que funciona, la que proporciona allò que no facilita la d’origen, entrarà en crisi, deixarà de funcionar per sí mateixa i quedarà a mercè de l’albir de les administracions estatals i dels grans poders inversors. La ma d’obra disponible i el nombre de consumidors farà que la gran economia segueixi rutllant, però Europa deixarà de ser ella, allà on els límits d’absorció quedin desbordats. París ja no serà París, ni Berlín tampoc. Tot serà similar a Bombai, el Caire o Islamabad. De fet, progressivament, ja passa això: Europa és qualsevol lloc del món massiu, còpies del tercer món, però d’Europa, no hi ha recanvis, enlloc. Que consti.

Massa dècades d’esquerranisme teòric ens han dut a l’autoodi, a nosaltres, a qui tothom vol copiar. Els errors de futur i l’anivellament per baix han portat barriades lletges, la subcultura televisiva i al fracàs de l’alienació nihilista. Tampoc el cristianisme ha filat més prim: el segle XX ha estat el del diable com cap altre, la creu, en el nostre estat, simbolitzà el suport moral als genocides i es mirà d’anorrear qualsevol rebrot d’amor a la terra i a la gent. Al món, marxistes i cristians han fomentat la proliferació humana fins a nivells absurds, creant problemes greus allà on hagués estat millor no ficar-hi massa les mans, perquè tota tecnologia no acompanyada de nous models culturals, acaba per degenerar en més misèria que quan l’home vivia d’acord amb les lleis de la naturalesa. Els catalans coneixem prou bé el problema de les migracions massives: sempre ens les causen els espanyols. O bé provocant l’exili de la nostra millor gent com al final de la darrera guerra, i abans, amb la derrota de 1714, o bé propiciant l’emigració massiva de gent del camp espanyol cap a les nostres viles i ciutats. Unes sotragades demogràfiques que fan que existim encara de pur miracle, perquè dins la nostra llengua hi portem un tarannà i un coneixement que ens fa rebrostar cada cop que hi ha una mica de bonança. Rebrostar nosaltres i també els veïns que ens instal·la el poder espanyol tan si volem com si no, i que dificulten molt la sedimentació general de la nostra cultura en el territori que ocupem, els catalans, des de fa tants o més segles que els alemanys els seus.

Frau Merkel, Catalunya és un país relativament pròsper, sempre ho ha estat, però els nostres “miracles” no ens arriben tan sols del cel, sinó de molt vinclar l’esquena, d’estudiar, de l’enginy i de molt estimar la nostra pàtria, malgrat les derrotes que la història ens ha fet patir. El nostre nacionalisme que és, essencialment, sempre cívic i pacífic, es va forjar com a reacció i defensa constructiva al militarisme absolutista, més conservador que liberal, hispanocastellà. El nacionalisme català ha estat un instrument modernitzador i social des de la Mancomunitat i la Generalitat republicana, metodologia que ha estat copiada pels espanyols per a millorar el seu estat arcaic i repressiu, però no prou. El nostre moviment nacional ha estat aturat violentament durant el segle XX per dos cops d’estat (Primo de Rivera, Franco) i novament escapçat recentment per haver convocat un referèndum d’autodeterminació on guanyà massivament l’opció sobiranista, prou que ho sabeu: és el cas que s’ha jutjat a Alemanya després d’haver detingut el nostre president Carles Puigdemont, a qui el poder espanyol vol empresonar sota l’acusació de rebel·lió. Senyora, si considerem el pensament i les obres del nacionalisme català haurem de reconèixer que ha estat i és un exemple per al món sobre com actuar per fer el mateix que han fet altres pobles al món: establir un estat propi i relacionar-se amb llibertat amb la resta d’estats. Ha estat i és un moviment polític, artístic, social i ètic del qual Europa hauria de prendre’n lliçó i mostra, com ho fa de les restes del nostre passat  i de la nostra arquitectura modernista: Gaudí era cristià fervent i un catalanista convençut, per tant, un home universal.

Europa és malalta d’imprevisió per no haver atès a la seva realitat plurinacional, i d’indigestió per no haver sabut establir un ritme adequat a la multiculturalitat filla de l’explosió demogràfica mundial. Es va sembrar malament i ara la collita és problemàtica. I, insisteixo, no confongui demagògicament els termes: el “nacionalisme” és un moviment de defensa i creació; de defensa contra els imperis invasors i de creació de les estructures estatals que tota nació precisa en un món fet d’estats. El nacionalisme totalitari sorgit al segle XX és una degeneració que té més a veure amb la voluntat d’establir imperis absolutistes que no pas nacions lliures. D’això, nosaltres, els catalans, estem nets. A Europa li fallen els fonaments, els carreus de la base no encaixen bé, alguns són massa grossos i ja es veu que no aguanten prou bé el pes del futur, mai no es podrà cobrir la volta de l’edifici perquè tot trontolla i trontollarà fins que les dovelles que formen les nacions, grans i petites, no s’acoblin amb la realitat harmònica que la història ha anat tallant al llarg dels segles. Europa no és de formigó ni es pot pretendre recrear en funció dels interessos dels vencedors de les darreres guerres. De la mateixa manera que la bipartició d’Alemanya era una aberració circumstancial, i que Alsàcia i Lorena un dia haurien de decidir a quina comunitat estatal volen pertànyer, Catalunya no ha pogut ser mai absorbida per Espanya, que és un estat, però que solament és una idea i no pas una nació. Catalunya és una “carpeta pendent” que pot ajudar a construir, o esdevenir un problema potencialment perillós per a tots.

Frau Merkel, Europa no és res més que les seves nacions, vives i en constant moviment. Demanem als alemanys el valor d’articular aquesta obra d’enginyeria humana que té, en els seus pobles, els principals elements d’articulació, perquè serà a favor del funcionament i consolidació de tot el conjunt. Proveu d’imposar la realitat de les nacions naturals contra els seus destructors i obtindreu harmonia. Era Herder que tenia raó, i no pas els uniformitzadors il·lustrats, que prou mal han fet a la humanitat. Si no s’actua a favor de la veritat diversa dels pobles, de l’existència de les nacions i els seus drets, el nacionalisme reprimit podria convertir-se en un instrument antieuropeu de magnituds encara poc prospectades i tornar, un cop més, a la política exclusivament egoista de cada estat per separat. Senyora Merkel, Alemanya, que ha conegut totes les tendències de la política contemporània, ha d’imposar, per la diplomàcia, per la raó o per la pressió econòmica, el model confederal que ha permès renéixer Europa des de fa uns anys. Un model de lliure federació on les nacions presoneres puguin ser majors d’edat i corresponsables. La nació alemanya, amb la seva estructura federal, és un exemple per a la majoria d’estat europeus. L’encaix de les nacions europees estalviaria tensions, conclouria el període dels moviments nacionals i  faria més racional, atractiva i versemblant una maquinària com la Unió Europea, que necessita no tan sols el greixatge de la solidaritat econòmica, sinó reestructurar-se en funció de la realitat dels seus pobles per evitar avaries importants com la que ha patit recentment amb el Brexit.