La geometria de Miquel Gil
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. Des que vaig descobrir la seua veu trencada afegint-li força i profunditat a les cançons d’arrel tradicional del grup Al Tall, que m’he sentit seduït i atrapat per Miquel Gil. L’any 1986 abandonà el grup de Vicent Torrent i Manolo Miralles per a formar Terminal Sur, un projecte brillant però amb un ressò insuficient. En Terminal Sur ja trobem ben traçats els camins musicals per on pretén avançar en la seua carrera en solitari, i l’aparició el 2001 del disc Orgànic iniciaria una etapa creativa realment poderosa i respectable.
Poesia, replantejament i desconstrucció de la música popular valenciana i mediterrània en general i la seua barreja amb diversos ritmes provinents de la música llatina i anglosaxona. A Miquel Gil, i perdoneu-me pel tòpic, cap música no li és aliena.
Aquest 2019 ha publicat el disc Geometries, un treball amb deu cançons produïdes en bona part per Borja Penalba, qui també s’encarrega de la guitarra acústica, el llaüt i l’acordió en sis cançons. Tres han estat produïdes pel mateix Miquel Gil i una darrera per Ivan X.
Geometries compta amb col·laboracions de luxe, com ara les veus de Josep Gimeno el Botifarra, Rafa Arnal, Mireia Vives i Esteve Tortosa, de la banda de reggae Auxili, a més de la violinista Marta Margalls, o la seua pròpia banda, on destaquen noms com el d’Eduard Navarro o Abraham Rivas.
En aquest nou treball tornem a trobar poemes del seu autor fetitxe, Enric Cassasas, Llei horària, que obri el disc, i Canvi de clima, però també d’Anna Montero, Vicent Andrés Estellés, Imma Mànyez, Joanjo Garcia o Begonya Pozo, el poema de la qual li dona nom al disc i el tanca. A més, hi ha una lletra tradicional, La que diu, i una altra del mateix Miquel Gil, Copeo. La música de nou de les cançons ha estat composta per ell menys #Copla42, que és de Borja Penalba.
El disc és d’aquells que per la seua qualitat no haurien de passar desapercebuts. Un treball que fa del mestissatge bandera. Un viatge sonor que ens porta des de la ribera de la Mediterrània fins a la del Carib amb el segell personal d’aquest músic i cantant de Catarroja.
Ritme, passió per la música i la vida, sensibilitat, profunditat, intensitat musical i poètica, amb unes lletres que tenen una gran capacitat per a evocar, suggerir, invocar i descriure emocions, sensacions i sentiments.
M’agradaria destacar una cançó sobre les altres, però no puc, Geometries és un tot divers, precís, exquisit.
