EUROPA: L’HORA DE LA IMAGINACIÓ
BERNAT JOAN. Que el Brèxit (terme que fa referència a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, decidida pels britànics en referèndum democràtic) seria una mena de calvari per a tothom ja estava més que comptat, en el moment en què els anglesos varen decidir-lo. Però, com se sol dir, de les dificultats n’han de sortir també les oportunitats. No oblidem que, etimològicament, crisi i canvi tenen el mateix origen. La crisi, doncs, ha de constituir la base perquè es pugui produir un canvi. Ja se sap que en el pensament conservador els canvis no són gaire positius i que, a les antípodes, el pensament progressista posa de vegades una excessiva fe en els canvis. Entre les tribulacions jesuítiques i la fe cega en la Humanitat, doncs, hi tendríem tota una gamma de grisos, que probablement s’ajustarien molt més a la realitat.
Si una cosa ha demostrat el Brèxit, emperò, és que a Europa, de manera generalitzada, fa falta molta imaginació. Per començar, fa falta imaginació per poder arribar a algun tipus d’acord entre el Regne Unit i la Unió Europea. En aquest sentit, el Parlament britànic ha mostrat una insistència extraordinària a l’hora de posar uns deures al seu govern que aparentment semblen insolubles: volen un acord amb la Unió Europea per sortir-ne, però no accepten cap dels acords (sovint fràgils, absolutament agafats amb pinces) a què es va arribant. D’altra banda, les condicions que posa el Parlament britànic, per molt que puguin ser acceptables per al seu govern (d’altra banda, des d’una perspectiva estrictament democràtica, no té altre remei), poden no ser-ho en absolut per als negociadors de part de la Unió Europea. De manera que el cercle s’acaba estretint fins a límits insostenibles.
És en aquestes circumstàncies, quan pareix que la cosa ja no té remei, quan s’ha d’aguditzar la imaginació i s’ha de posar en marxa això que De Bottom en diu “pensament lateral”. Com es poden resoldre situacions aparentment sense sortida? Com podem fer via fora de l’atzucac?
Per fer-ho possible, la Unió Europea hauria de ser més sensible, des del meu punt de vista, a aquells “britànics” que no varen votar a favor del Brèxit. El fet que la Unió Europea consideri el Regne Unit com un estat homogeni i no tengui en compte la seua diversitat nacional, per exemple, constitueix un hàndicap que la UE es posa a si mateixa. No tenen la mateixa xacra al Regne Unit, on l’estat no està sacralitzat, sinó que segueix la tradició liberal, i on no s’intenta de cap de les maneres que nació i estat hagin de coincidir. Els britànics accepten sense cap tipus de problema que Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda són nacions diferents. Però els europeus continentals s’entesten a considerar el Regne Unit com un tot homogeni.
Per què no proposar, per exemple, que, d’acord amb els resultats del referèndum celebrat al Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord, l’Ulster romangui dins la Unió Europea. Mantenir Irlanda del Nord dins la Unió Europea resoldria automàticament tota la problemàtica plantejada al voltant de la frontera entre les dues irlandes. Si l’Ulster continuàs fent part de la Unió Europea, no hi hauria cap problema fronterer.
I, si la qüestió irlandesa (que tothom accepta que és una de les més difícils de resoldre a l’hora de negociar el Brèxit) es podia resoldre d’aquesta manera, per quins set sous hauria de sortir Escòcia de la Unió Europea, si els escocesos també varen votar de mantenir-s’hi a dins? Per què no es podria plantejar el mateix en relació al País de Gal·les?
Tenint en compte que els irlandesos són europeistes a banda i banda de la frontera, que els escocesos votaren clarament per mantenir-se dins la Unió Europea i que a Gal·les la cosa va venir de menys d’un 2%, quin problema hi hauria d’haver per, un cop assegurats els números, permetre que aquestes nacions continuïn formant part de la Unió Europea i que, tal li com ho han decidit, Anglaterra en surti? El Regne Unit no té constitució, i això pot ser un avantatge. A més a més, tothom accepta que el Regne Unit és format per diverses nacions. Idò! La solució, des del meu punt de vista, podria ser relativament fàcil: un comitè d’enllaç entre la República d’Irlanda i l’Ulster podria representar els irlandesos a Europa; el govern d’Escòcia hi podria representar directament els escocesos. I els anglesos podrien continuar liderant, com han fet fins ara, la gloriosa Commonwealth.
Des d’una perspectiva europeista, consider que aquesta és l’aposta que hauria de fer la Unió Europea. I estic convençut que el govern de la Gran Bretanya iIrlanda del Nord no hi trobaria grans problemes. Estan acostumats a sistemes de govern asimètrics i subsidiaris. No es planyen perquè no hi hagi cap selecció britànica de futbol. No estic segur, emperò, que aquesta aposta europeista fos tan assumible per alguns membres de la Unió Europea. Que, d’altra banda, van d’europeistes.
