FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa. El franquisme i el seu infernalcatolicisme fou dur de superar, però la transició i el seu nihilisme estupefaent ha tingut resultats devastadors sobre la nostra raquítica cultura. Ens han ensenyat a ser bons productors/consumidors, hem estudiat per guanyar places d’oposició, ens hem allistat a partits per trobar un lloc sota el sol, però estem perdent la vida subsistint sense haver arribat a existir. Existeix allò que pot desplegar tot el seu potencial creador o suggeridor, que sense crear valors d’utilitat o de tecnologia funciona en el seu medi com a mitjancer entre els homes i els déus, com a generador de màgia per espantar els mals esperits i proporcionar bellesa, poesia, harmonia, entre la vida i la mort inexorable.
Jaume Canet i Vàzquez (Begur, 1971) viu a La Bisbal d’Empordà; és un exemple prototípic d’aquesta generació estafada, que, com les precedents, intenta viure de la teoria de la cultura en un país suposadament modern i desenvolupat, però que t’abandona a la teva sort perquè, aquí, la cultura és un luxe, i l’art queda per sobre de les possibilitats intel·lectuals del 99,9% de la població. La cultura és luxúria imaginada: tothom es creu culte, tothom dóna lliçons de música, de literatura de best-sellers i fins de forats negres on, de fet, vivim els catalans: entre l’aparença del ser i el temps congelat, a velocitat superior a la de la llum, a punt de ser absorbits pel moment precís del nostre naixement.
Canet no filosofa gaire, es limita a existir i a ser allò que volia ser de jove: pintor, mentre gaudeix de la sort de viure en un país on no es passa gana perquè sempre hi ha alguna cosa a fer i a vendre. Però, i l’art? Ves, això deu ser una cosa que adquireix valor quan la civilització es mesura per paràmetres més enllà dels purament econòmics.
I tu per què pintes?
Per a no treballar. Però al final també ho he de fer. Hi ha èpoques que ho passo fatal per poder pagar el lloguer. Quan ja no tens ni per tabac, vol dir que has arribat al límit. Quan tinc diners de sobres vaig amagant monedes per tota la casa, així quan no em queden bitllets les busco per sortir del pas.
Ser artista té a veure amb la història de l’art o és una manera de viure?
En el meu cas és una manera de viure, però de vegades el teu treball funciona com a obra d’art si les peces surten del taller cap a casa d’algú que les estimi i les valori.
Treballes amb regularitat?
No. Treballo a batzagades. Sempre penso que ho deixaré estar i que em dedicaré a fer alguna cosa positiva a la vida, però mai no ho deixo.
Quina feina consideres positiva?
Qualsevol que et doni mil euros al mes. La feina és positiva si cobres.
Com t’ho fas per vendre una pintura?
Generalment ho faig directament a la gent a qui pot interessar alguna obra. Poses un preu alt i d’allà es pot anar baixant, i si em volen pagar a terminis, també ho accepto. I tot això perquè el comerç d’art a través de galeries fa temps que no funciona. Penso que no hi ha mercat d’art excepte en alguns circuits tancats.
Com definiries el teu estil?
És a mig camí entre la figuració i l’abstracció. Sempre inclou una mica de pietat figurativa per evitar l’aridesa de l’abstracte absolut.
Què et diu a tu el concepte esperit?
No ho sé. És un estat d’ànim. El temps s’atura i estàs en pau. Però has de posar les condicions per tal que això passi. A mi m’arriba quan estic treballant, és a dir, posant pintura. Jo quan pinto, destrosso, sense pensar, aboco pintura, refaig, tapo, canvio… Quan començo un quadre no tinc ni puta idea de com acabarà. Mai és un deure. Si l’estat de l’esperit ajuda, això es nota, després, en el resultat.
T’afecta l’entorn social i polític a l’hora de treballar?
En moments puntuals, sí. Tinc un quadre aquí que es diu 1 d’octubre.
Creus en el món o en altres coses?
Sí, però hi ha un altre món: el món que tens dins del teu cervell. Per a mi és com una partida d’escacs.
T’interessa el món exterior de cara al teu treball?
No, no em cal. La pintura et posa a prova ella mateixa, et fa preguntes. És quan comences a pintar que veus per on has d’anar.
Quines referències culturals tens a l’hora de pintar?
A mi m’agrada molt el treball d’alguns artistes com Philip Guston i el d’alguns altres, un francès i un alemany dels quals ara no recordo els noms.
Quin paper juguen les drogues en els teus processos artístics i en la teva vida?
Jo sóc de cerveses i marihuana (i d’altres coses si me les regalen). No veig tanta diferència entre un acte religiós amb drogues legals i el fet de consumir drogues sense grans pretensions místiques. Algunes drogues preses amb cura poden ampliar les percepcions sensorials i emprendre més ràpidament el camí cap a l’estat de l’esperit. Drogar-te és una drecera per arribar-hi, per superar el nivell de la quotidianitat. En el treball artístic, algunes substàncies poden ser estimulants de la imaginació, però no són un camí segur vers la qualitat. A l’endemà, amb la serenor, la racionalitat i la ressaca, cal interpretar si l’experiència ha tingut èxit o si s’ha de rectificar per adaptar la feina una realitat que pugui ser comunicada als altres.
