Encara no ens hem refet de la ressaca de les espanyoles, que ja tornem a enfilar amb noves eleccions. Ara són les municipals, les europees i a les Balears, a més, les autonòmiques. Una macedònia total.
A Catalunya fer eleccions significa anar aigualint el mandat de l’1-O. Entrar en noves lògiques polítiques i, sobretot, anar tornant dòcilment al frame espanyol. No ens comportem com un país que va cap a la seva independència, ans tot el contrari: sembla que aquesta fita hagi quedat endossada cap alguna altra futura generació.
Les formacions sobiranistes entren en una pugna inexplicable. Esquerra s’ha negat en rodó a fer llistes conjuntes, excepte quan no es tracta de Junts x Catalunya. En el cas d’Europa, anar esmicolant l’espai polític no fa altra cosa que debilitar les possibilitats dels independentistes. És per això que ja és un vell costum anar coaligadament amb d’altres formacions, perquè no hi ha altra opció que la de passar el rasclet ben passat.
Que succeirà amb les municipals? Que els partidets quedaran satisfets mirant de ser la gran força municipal del país. Una visió de vol rasant que deixa tota aquella ambició d’esdevenir estat en una presa de pèl majúscula. Eleccions rere eleccions es va confirmant les ganes d’anar aigualint les ambicions de llibertat d’encara no fa tres anys.
Hem assistit a un gir polític de 180º. Lluny queda el protagonisme de l’independentisme en l’agenda política del país. Hem passat de marcar el camí a anar al redós dels esdeveniments. I les eleccions deixen ben palesa aquesta sospita.
Comença a ser hora de fer un replantejament, sobre tot, pel que fa als actors. Comença a ser l’hora d’exigir passos al costat, ara que es produirà un relleu de regidors i escons. Així, a més, la cosa no resultarà pas tan traumàtica.
