CRÒNICA DEL JUDICI (II): ESSÈNCIA I CIRCUMSTÀNCIA DEL PROCÉS
ALBERT RIERA | @albertriera. Vaig fer vaga el passat 21 de febrer i vaig assistir a les concentracions a Girona, en exercici del meu legítim dret democràtic de manifestació. Era un nou dia de reivindicació col·lectiva per als drets del poble català, l’enèssim cop que milers i milers de persones -aquesta vegada diuen que fins i tot vam superar les concentracions de la ciutat de Barcelona- sortíem al carrer per reivindicar i compartir, per demostrar que no volem ser tractats com a súbdits d’un Estat que ens continua menystenint, com fa tants segles. En això, molt poca cosa ha canviat des de la pèrdua de la sobirania de Catalunya el 1716.
Va ser un dia intens, vibrant, carregat d’emoció, de potència, de força, de dret per denunciar la desmesura, la bogeria i la injustícia d’un judici als líders polítics i ciutadans de l’anomenada “revolució dels somriures”.
Però també va ser un dia d’agredolça vivència, i m’explicaré. Tant en la concentració del matí davant la seu territorial de la Generalitat, com a la tarda en el recorregut de la manifestació des de l’estació d’AVE fins al Palau de Justícia, els crits majoritaris que vaig sentir tenien com a comú denominador la llibertat dels presos polítics. És cert que aquell dia la convocatòria anava per a ells; és cert que el judici acapara tota la nostra atenció –i la preocupació- de mitjans nacionals i internacionals; és cert que, mentre hi hagi presos polítics aquest país no podrà reiniciar el camí de la normalització en cap dels aspectes de la seva vida política, social, econòmica i cultural; és cert que no ens cansarem de demostrar en qualsevol lloc i en qualsevol moment que aquest és un judici injust, desproporcionat, fora de lloc i de temps, desmesurat, foll i rabiós.
Però tot això, forma part del que anomeno la circumstància del procés. Quant de dolor produeix sentir en aquest judici que no hi va haver declaració d’independència, o que no va tenir ni validesa ni eficàcia jurídica. Fins i tot, Enric Millo, sempre a l’aguait de les contradiccions i les debilitats dels altres –i mira que el conec de fa anys-, a preguntes del fiscal va constestar que evidentment “no es tractava de cap broma”, allò que es debatia i votava al Parlament aquell dia 27 d’octubre de 2017.
Però la circumstància dolorosa, cruel, punitiva i venjativa del judici a líders polítics i ciutadans, no ens ha de fer perdre de vista l’essència de tot plegat. Som on som perquè venim de lluny i volem anar més lluny encara; som aquí perquè el 2010 el Tribunal Constitucional va mutilar en forma de sentència les legítimes aspiracions del poble català per a dotar-se d’un més alt grau d’autogovern; som aquí perquè en la Transició política, Catalunya va acceptar tancar les ferides del franquisme a canvi d’una Constitució que no recollia ni de bon tros les aspiracions dels llargs anys de la resistència a la dictadura; som aquí perquè som anteriors a la Constitució i no som només en el que ella accepta de definir-nos; som aquí perquè la Història ens defineix, el dret internacional ens avala i la consciència com a poble ens uneix.
En definitiva, i aquesta és l’essència que no hem d’oblidar, perquè la indepndència no significa l’inici sinó el resultat; no ha estat el mur sinó el mar; no vol ser la intolerància sinó el diàleg; no expresa la confrontació, sinó l’entesa; no vol l’immobilisme, sinó el progrés.
Llibertat ara per a presos i exiliats; independència l’endemà per reemprendre el camí. Allò que dèiem: circumstància i essència.
