CRÒNICA DEL JUDICI (I): I ELS CATALANS ENS VAM DOTAR DE SOBIRANIA…

ALBERT RIERA | @albertriera. L’inici del judici de la ignomínia ha posat de manifest, en el  segon dia i per boca del fiscal Fidel Cadena, el que molts ja sabíem:  “No hi ha sobirania catalana, hi ha una sobirania espanyola, i està proclamada per la Constitució”.

Però el fiscal, representant del ministeri públic, ha anat més enllà i s’ha atrevit a afirmar encara amb més contundència: “la sobirania del poble català no és possible”…. I ha reblat el clau de la misèria d’aquest Estat.

Aquesta és, amics meus,  la veritable arrel de tot el problema que Catalunya arrossega des de fa gairebé 200 anys de reivindicació del catalanisme polític i fins avui:  no és la independència, és la sobirania.  Alguns podreu dir que és el mateix, però té significatius matisos i diferències.

Constitució en mà la lectura és fàcil i inequívoca.  El fiscal té raó. Avui, a l’ordenament jurídic vigent, segons la Constitució española, només hia ha una sobirania, la del poble espanyol, que abraça el conjunt de ciutadans d’un Estat independent en forma de monarquia parlamentària que intenta fer-se modern des de la Guerra del Francès i la Constitució de Cadiz i que, després de moltes vicissituds, encara està per concloure del tot.

Un Estat modern que es va voler bastir sobre els clixés del liberalisme:  social i democràtic de dret, equiparable a d’altres de l’entorn europeu amb qui es va voler emmirallar, malgrat els sotracs causats per pronunciaments militars reiterats, cops d’estat  que van conduir a dues dictadures i una guerra civil.

El màxim que va permetre el poder orfe del franquisme va ser configurar un pseudofederalisme que se’n va dir Estat de les autonomies que, de fet, amagava darrere l’aparador de la democràcia i de les institucions cedides a les “nacionalistats” la seva veritable i crua realitat:  no hi va haver cessió de sobirania de l’Estat per tornar-la als seus autèntics detentors, els ciutadans d’aquells territoris que es sentien, des de temps molt llunyans,  amb el dret a recuperar una personalitat pròpia i tan autèntica com la del mateix Estat, i segurament més antiga. Entre aquests només Catalunya i l’antic Regne de Navarra, avui País Basc.

Amb l’estat de les autonomies, España no va cedir sobirania.  Més tard sí que ho va fer en entrar a la Unió Europea, perquè si no hagués estat així, encara avui faríem cua com a candidats.

La nostra veritable innocència ha estat pensar que per què teníem un Parlament, i un President i un Consell Executiu, i podíem fer lleis i sancionar-les si s’incomplien,  ja teníem sobirania. I no és així !  Se n’ha encarregat de confirmar-ho i tirar-nos-ho per la cara el mateix fiscal Cadena al segon dia de judici.

No sé si la sala del Suprem ha emmudit, però coneguent la professió d’historiador del Vicepresident Junqueras, segur que no li ha passat inadvertida. Tornem a dir-ho, per no oblidar-ho mai: el fiscal té raó, no tenim sobirania !

Ara bé, amb el que sí que no puc estar gens d’acord és amb la seva altra afirmació, quan diu que la sobirania del poble català no és possible. De cap manera !

El fiscal s’oblida de completar la frase i dir tot seguir:  …amb la Constitució i la llei vigent a la mà.  I això serà així, in saecula saeculorum… o fins que els legisladors decideixen canviar-les. Cal recordar urbi et orbe que les lleis es deuen als homes i no els homes a les lleis.

I el que se li ha de dir al fiscal és que s’oblida d’un fet molt rellevant, que és el del referèndum del dia 1 d’octubre de 2107. Aquell dia històric, els agradi o no,  Catalunya va actuar com a poble sobirà,  va manifestar clarament un dret reconegut per la comunitat internacional i no neglibible. Catalunya, aquell dia, es va dotar de sobirania… va recuperar una capacitat de ser i d’actuar com a poble sobirà que havia perdut al 1716 amb els Decrets de Nova Planta i que la Constitució i els Estatuts ens havien fet creure que teníem, com a ficció d’un Estat que no té cap intenció de cedir-la pel que podria perdre.