Treure a pixar el gos

JAUME MOLSOSA. Ara, ja no hi ha gossos de carrer, com aquell Callejero que cantava Alberto Cortez. Quan jo era un vailet n’hi havia a dotzenes pels pobles, i corrien d’un cantó a l’altre buscant algun crostó per rosegar. Sense manies, es pixaven on els venia bé, sobretot a les soques dels arbres, cantonades i cancells de les portes. Era així que els veïns, per evitar mullena i pudor, els empaitaven a cops de roc o de només veure’ls aixecar la pota. El gos, que jugava amb avantatge, deixava anar un raig, i sortia cagant llets per evitar la trompada. No es queixaven, malgrat saber que podien rebre de valent. També nosaltres, cruels amb veïnes malcarades, havíem fet el riu en alguna entrada amb resultats semblants.

La senyora Inés Arrimadas, el dissabte 9 de juny, la van treure a passejar per Vic a provocar i va anar fins la plaça de la Catedral a fer el numeret davant l’estàtua impertèrrita del bisbe Oliba. No va tenir prou coratge per presentar-se a la plaça Major, on es celebra el mercat i on hi ha l’Ajuntament de la ciutat, perquè corria el risc evident de ser rebuda i despatxada a tomacades. A la catedral, però, també la van rebre a xiulades i, una vegada fet el paripé davant els mitjans i d’haver-se queixat amargament de la dictadora feixista que és l’alcaldessa de la Ciutat dels Sants, se’n va entornar amb la cua entre cames. En total mitja horeta justa i a dinar que ja hem fet la feina. Galdosa actuació!

És així que n’Arrimadas va fer com aquells gossos: una pixaradeta curta a la soca del primer arbre que trobes i fotre el camp corrent, per queixar-se després, com a víctima beneita, de que ni tan sols t’han deixat espolsar la cigala. Oliba, impulsor de les assemblees de la Pau i Treva de Déuallà pel s. XI, es mirava com aquells quatre arreplegats es retiraven carrer de santa Maria enllà amb un somriure de commiseració imperceptible al seu rostre.