FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa. No tinc cap dubte que ja vivim a la República catalana. Al meu voltant ningú no gosa negar-m’ho. La República la portem per dins, només falta acabar de desactivar els enutjosos burots espanyols, desallotjar algunes casernes malamèrites, etc. Les cares estrafetes dels Iceta, Arrimades o Rajoy no ocupen mai les meves pantalles. Només treure el nas són enviades a l’hiperespai del NO-DO sideral gràcies al comandament autocràtic. Ningú no gosa discutir-me que Espanya es troba de nou, de ple, en un règim neofeixista constitucional (remakede les Leyes Fundamentales del Reino) contra el qual tota arma eficaç és legítima –i digna–, però cal que sigui proporcionada i potent per tal que sorgeixin els efectes desitjats. Si tanco en un forat els representants del poder hispànic ningú no m’ho podrà retreure, és fer el mateix que ells: “a grans problemes, grans solucions”. Cal reaccionar oportunament: “ull per ull, dent per dent” i treure la cadireta de boga per veure passar per davant la porta els cadàvers dels teus enemics.

Els catalans soms molt macos perquè soms més romàntics que no pas hiperracionals o surrealistes. Així, abans Llach que no pas Sisa, i aquest a l’alçada de Mompou, o més de Pujols que de Llorens, i el Barça sempre per sobre dels bous: abans víctimes de botxins. L’opressió ens ha fet pràctics i sensibles, la submissió, pacífics, i la proximitat dels bàrbars, molt més civilitzats que ells, on vas a parar. Però dòcils.

D’ençà que es va acabar el bon “rotllet” de la Transició (Transacció, més aviat) hem tornat a tocar la nota discordant, eterns inadaptats en un Estat més maurità que no pas europeu. La subjecció es va fer evident i insuportable per la negativa espanyola a eixamplar la nostra camisa, que cada dia sembla ser-ho més de força. I ens hem imposat el deure de desfer-nos-en aprofitant el poc poder autòcton disponible i la generositat immensa d’un poble, per fi, conscient de sí mateix, però minat per elements d’esperit colonitzador alimentat permanentment per la ignorància televident. Les intencions catalanicides del poder estatal són ben evidents d’ençà l’enorme fuetada que el poble català li va clavar arran de l’1-O.

Tenim raó, tenim prou gent i, per tant, tenim una gran força. Allò que falla avui són les elits del país. Hi ha un nucli important de poder empresarial i econòmic que juga a favor de la secessió perquè hores d’ara tenen calculats els guanys. Hi ha una certa hegemonia catalanista en el món cultural i intel·lectual de primer nivell. Però veiem que arran de l’acció repressora del poder a través del seu braç judicial, el nucli polític catalanista format pel PDCat i ERC s’ha disgregat de cara al 21-D, imposat contra tota legalitat, però que avui esdevé l’única sortida política pacífica a l’atzucac que ens vam autoimposar el 27-O. I dic autoimposar perquè no una altra missió tenia la majoria parlamentària formada per JxSí i la CUP. Qui ho va votar, que no faci ara escarafalls. Qui no tingués calculada la resposta de les institucions estatals vol dir que ha de canviar de feina: no val per a la política d’alt voltatge.

Per mirar de seguir jugant aquesta “bola extra”, que ens ofereix Rajoy de mala gana segurament atiat per la UE, l’estratègia lògica hagués estat presentar un front comú dels partits que van aprovar la declaració de la República (PDCat, ERC, CUP), però sembla que es vol dividir novament el catalanisme en dues tendències: la liberal i l’esquerrana. Vaja, tal qual ens ha volgut sempre Madrid! Recordem les tensions entre Prat de la Riba i els republicans, o Macià amb Companys, o els lligaires amb ERC… baralles que sempre han retut rèdits magnífics al podrit poder espanyol: els catalans ens vigilem sols.

Si tenim en compte que avui el PDCat té quatre persones a la presó per tres d’ERC, arribem a la conclusió que el pes més important d’aquesta batalla en el procés d’alliberament nacional no el porta pas l’esquerra, sinó la teòrica “dreta”. I mentre que l’esquerra cerca el suport dels ciutadans menys favorables i menys actius en la lluita per la llibertat del país, la vella Convergència (ecs!, ucs!, ics!) és qui carrega amb el gruix de la repressió a les seves files, amb la distorsió que això significa per al seu funcionament , i manté actius els fronts exteriors per tal d’evitar que el nostre assaig de llibertat no sigui engolit, en un tres i no res, pel forat negre de la Història.

Hi havia dues estratègies: una, fer fort el front catalanista, atraient la CUP (per ‘adoctrinar’ el nostre jovent en lluites amb foc real) en uns moments d’especial gravetat per al país, i l’altra, marginar novament el catalanisme liberal, que ha estat el motor del país durant el darrer segle, i tornar a aplicar l’absurda tàctica d’anar a pidolar vots entre l’esquerra espanyolista implantada a Catalunya a cops d’emigració (avui ja molts, protofeixistes de C’s sense gota de remordiments).

Ja és vist que el colaupodemisme és un invent del CNI-Complutenc per seguir alimentant el miratge d’una falsa dreta/esquerra a Espanya que, igual com fa el PSOE-PSC, quan la corneta toca per salvar llur pàtria, són els primers a formar i a desfilar en ridícula formació de Guàrdia Rosa, marcant el pas amb els hereus de Franco, aquell general paranoic amb veu de castrati que va donar a Espanya potser cent anys més de vida a canvi de segar-ne la d’uns quants centenars de milers.

Espanya no és un estat democràtic homologable, i no és ni ha estat mai una nació. Quan a Espanya es manifesta de forma natural i popular la democràcia, el resultat és desconjuntar l’artificiosa unitat. Solament la violència va fer néixer aquest estat i solament la violència el manté aplegat, però feble i malgirbat. La pregunta és: fins quan? Potser fins que els catalans ens decidim a explorar les nostres capacitats d’organització i de combat en casos excepcionals, més enllà dels rols assignats. Que de la societat civil sorgeixi l’actitud i la determinació de no deixar passar cap més ofensa i ser capaços de combinar el futbol amb el rugby.