Article signat

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa. Molts catalans, avui, fan patir de valent, molt. Els escoltes, veus com se n’alegren, cofois, de la dissort de la família de qui va ser president de la Generalitat, votat per milions de catalans, i recordes tres coses: les fotos dels “nacionals” entrant per la Diagonal, aplaudits pel populatxo, la foto del president Companys adreçant-se davant l’escamot d’afusellament (molts, llavors, també van “comprar” les raons dels assassins) i les paraules d’Aznar vaticinant la ruptura del catalanisme abans no ens arribéssim a separar.

Què més es pot pensar escoltant i llegint l’enveja i la mala bava de molts dels “nostres”, amb l’aquiescència general de la intel·lectualitat local i dels mitjans de comunicació? Potser tenen por que el govern espanyol s’hi acarnissi en les seves febleses com ho ha fet amb els Pujol-Ferrusola. Ens cal una bona purga, sí, però de bocamolls, ineptes polítics i fulles que mou el vent de ponent. A Jordi Pujol i Soley li devem, en bona part, algunes coses essencials en la creació de la Catalunya d’avui: la immersió lingüística a les escoles, TV3 (darrerament en mans de l’enemic) i l’articulació d’una administració catalana paraestatal.

Honorable i senzill, gairebé espartà, molts pijo-esquerrosos mai no han pogut pair que aquest “usurpador” –provinent del món de l’empresa i dels negocis– arrabassés una vegada i una altra la majoria al bipartit PSC-PSUC, que es creien legitimats a governar el país després dels patiments del franquisme (com si la dreta catòlica no hagués tingut el seu calvari entre 1936 i 1939). Cal tenir molt en compte que després de la cirurgia a què han sotmès les vides de la família solament han pogut trobar alguna irregularitat fiscal com el cas de la deixa de l’avi, i ara empresonen l’hereu per alguna qüestió de la mateixa mena, no pas per robar a cor què vols els diners de tothom, com és el cas de la multitud de casos que cada dia es fan públics, i que afecten als grans partits espanyols. L’ordre era emmerdar una personalitat catalana de primer nivell i qui millor que el president Pujol amb la seva autoritat moral i política. I l’operació ventilador no es va engegar abans que el president es declarés favorable a la independència, sinó després, com a revenja i conseqüència. Quina credibilitat té aquest escarni difamatori? La mateixa que les acusacions que van vessar sobre Mas i sobre Trias, però que motivà la pèrdua de molts vots de gent teleaddicta i refiada. Per sort, ja es veu que els espanyols van millorant: abans ens mataven, ara solament roben a carretades i menteixen. I això amb una intenció ben clara: fer descarrilar el procés. I alguns encara piquen; de fet, mosseguen l’ham amb una golafreria que fa témer una indigestió per l’ansietat que hi posen acarnissant-se sobre els damnats per la injustícia espanyola, que aviat serà incompetent per jutjar catalans en el Principat.

La farsa judicial contra els Pujol amenaça convertir-se en una vergonya històrica per a Catalunya i el procés. Agents de Ferran d’Antequera –propagandistes de taverna– van saber molt bé excitar els catalans, que semblem salvatges, però que soms babaus ben sovint, per acceptar el rei castellà el 1412 al Compromís de Casp. Després el seu fill Joan també es va servir de les manyes castellanes, del rumor i del “lo que yo te diga” per posar el poble menut contra les Corts i la Generalitat en la guerra civil del segle XV. Ens ha passat en cada ocasió: quan s’ha volgut sostreure Catalunya del poder dels castellans, diners, favors i promeses han creat una xarxa d’influència a favor dels manaies i en contra del regiment propi. Sobretot, decapitant les estructures locals. Això va passar amb Jaume d’Urgell, amb Frederic de Sicília, amb l’elit política i militar el 1714, amb la dissolució de la Mancomunitat el 1923, amb la de la Generalitat el 1939 (fins assassinant-ne el president) i ara mitjançant la CUP (penetrada fins al podriment pel CNI) amb el president Mas i, com a espectacle de linxament mediàtic, amb el president Pujol i la seva família. Hi ha més exemples històrics de com les gasten els castellans quan els catalans s’aixequen, però això pretén ser un article periodístic. Si s’estudia una mica, es veu que és totalment cert.

Avui, l’efecte del bocamoll tavernari el fan els mitjans de comunicació massiva. La primera divisió bona per Madrid ha estat la de no voler superar la dicotomia dreta/esquerra, que només beneficia a ells. És evident que un cop declarada la independència, ja per fer una constitució, la societat generarà naturalment la seva polarització en opcions i visions del món diverses. Però ara, això, ens afebleix i enxiqueix. El “cas Pujol”, tan magistralment cuinat i servit a racions i dosis oportunes per contrarestar els moments d’embranzida secessionista, està donant un gran resultat als seus “fabricants”, perquè els catalans estem massa fets a la dinàmica espanyola, i no ens sabem posar les ulleres de “no veure” quan ens volen engalipar amb el seu llenguatge, amb els seus conceptes i amb el seu tarannà de torero cocaínic.

Molts catalans són més anticonvergents que no pas independentistes, i sobre Jordi Pujol pensen d’una forma atàvica, amb mentalitat autonòmica, caïnita, preescolar, en comptes de modernitzar el software cerebral i mirar de cara al futur. Pujol, facilitant la “conversió” de molts convergents, va fer un gran pas endavant i va reforçar la causa sobiranista més del que alguns voldrien acceptar (si pensessin amb seu cap i no amb el de la tele i els periodistes mercenaris). La seva actitud va facilitar el triomf de Junts x Sí i allò va aguditzar la persecució ad hominem contra ell, la seva dona i els seus fills. ¿No es pot tenir generositat, ni que sigui circumstancial, amb qui ha fet tant per Catalunya i pel catalanisme? Doncs tinguem, si més no, un mínim d’esperit militar en aquesta guerra sense foc que lliurem per la nostra llibertat.

No podem alegrar-nos del mal dels nostres, perquè aquests que avui són víctimes de judicis totalment polititzats potser demà els haurem de menester per salvar-nos nosaltres mateixos d’altres atacs prevaricadors pel fet d’haver-nos manifestat públicament contra la unitat forçada de l’Estat espanyol.

La vida fa molts tombs, i aquests negocis en què estem ficats poden acabar de manera molt diferent de com imaginem avui. Si no és per honor haurà de ser per decència, per amor a la pàtria, als nostres compatriotes, però haurem de millorar la intel·ligència, perquè és ben cert que no avançarem gens l’esquerra sense la dreta ni al contrari. A Madrid el “desafío catalán” ha propiciat un govern PPSOE, els dos adalils de la corrupció i del saqueig a l’erari. Ells actuen per salvar un Estat que és molt més corcat del que molts es pensaven. Perdre Catalunya seria el final de l’Espanya convencional. Jordi Pujol, avui l’ase dels cops en aquesta guerra de posicions, fou la garantia d’un catalanisme molt emmotllable, aquell que el Tribunal Constitucional va matar a la taula d’operacions del nou Estatut el 2010. Alegrar-se de les atzagaiades que rebi aquest home de vuitanta-set anys a través dels seus fills és, a part d’estúpid, propi de miserables, i demostra una gran feblesa intel·lectual: hi ha qui encara no sap de què va el joc.