‘Qui de casa se’n va’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Ho va anunciar fa una dècada a través de les xarxes socials, deixava de publicar nous llibres, el desencant havia fet forat en el seu ànim i Toni Cucarella, a qui molts consideràvem el narrador valencià amb un llenguatge més personal, guardà silenci. Fa uns mesos, de nou a través de les xarxes, l’escriptor de Xàtiva (la Costera) anunciava que tornava de la mà d’Amsterdam Llibres amb una altra novel·la sota el braç: Qui de casa se’n va.
Qui de casa se’n va a casa torna i la llar d’un escriptor de raça com és Toni Cucarella és la literatura.
Cucarella en aquesta novel·la ens oferix la seua millor versió, la del narrador que amb gran ofici s’ha construït un llenguatge propi amb elements de la llengua popular. Llegir les pàgines d’aquest llibre és assistir a una classe de llengua, d’una llengua viva, vibrant, gens ni mica ortopèdica, que et fa gaudir com un infant.
Ha sabut construir personatges que són una gran troballa, com ara Miquel, el protagonista, nòmada, desarrelat, sense una identitat clara, o l’oncle Cep, un exfrare, germà de la mare de Miquel que guarda en un orinal els contes que va narrant per les tavernes a canvi de vi; així com tota una galeria de personatges secundaris ben esbossats.
Des de la mort de la mare del protagonista i la trobada amb el seu oncle Cep, Miquel es veu obligat a fugir de Xàtiva i rodar primer per Catalunya i després per França. És un home que passa bona part de la seua vida a París, que ha assumit que no té una identitat i es considera un home que no vol parella permanent, ni fundar una família. Sap que la mare i l’oncle guardaven un secret familiar i durant anys ha covat el desig d’aclarir-lo.
Després de la mort de la seua darrera amant, vell i cansat, torna a la seua ciutat natal on un conegut li començarà a revelar una part encara minsa del secret que només ens contarà el mateix Miquel després de mort.
La novel·la està narrada en primera persona pel protagonista, amb un llenguatge que amb el pas dels anys es va omplint de gal·licismes. Ens descriu la Xàtiva fosca bruta de la postguerra habitada per personatges miserables i altres realment sinistres, la Xàtiva del boom immobiliari, l’emigració i la crisi. La França de l’exili, de l’emigració econòmica. El París de les cafeteries, les llibreries de vell i els bulevards, de Maig del 68. Hi ha una constant reflexió sobre qüestions com ara el sentiment de pertinença, els orígens i la identitat personal.
La novel·la és el relat de la vida d’un home sol que intenta cada dia sobreviure al present, però sobretot a un passat que abans de nàixer li va marcar el destí.
